NOTICIES

NOTICIES
Catalunya
País Valencià
Illes Balears
Franja de Ponent
Catalunya Nord

CALENDARI

CALENDARI
Festes Hivern
Festes Primavera
Festes Estiu
Festes Tardor
Festes Tot l'any

ECOSISTEMA

ECOSISTEMA
Protagonistes
Proveïdors
Institucions
Cultura popular
Autors

MEDIATECA

MEDIATECA
Llibres
Audio / CD
Vídeo / DVD
Articles
Revistes

ALTRES CULTURES

ALTRES CULTURES
Festes del món
Etnografia Comparada
Nouvingudes
Webs temàtics

PROPOSTES

PROPOSTES
Monogràfics
Exposicions
Recerques

PARTICIPAR

PARTICIPA
Afegir un enllaç
Afegir una festa
Fer una donació
Subscripció

FESTES.ORG

FESTES.ORG
Què és
Qui som
Publicitat
Contacte
Español/English
Dimecres, 5 d'agost de 2020 | Neus    cerca       subscriu-te   

Ecosistema: Protagonistes > Bestiari festiu > Basiliscs


El Basilisc
D'animal fantàstic a figura festiva
Diverses poblacions catalanes, Diferents moments de l'any


Dibuix d'un basilisc


Dibuix en un manuscrit del segle XVII


El Gallarut, basilisc d'Olot


El Basilisc de Reus


El Basilisc de Valls (Foto: Sergi Iglesias)


Basilisc de Mataró (Foto: Albert Carreño)


 

El basilisc és un animal pertanyent a la fantasia popular catalana que presenta un aspecte híbrid: és mig gall i mig serp. Documentat ja en la tradició greco-romana, a casa nostra el basilisc està associat a l'aparició d'uns misteriosos ous -petits i sense rovell- en les granges de galls i gallines.

L'aparició d'ous petits i sens rovell és un fenomen real en aquelles llars on hi ha galls i gallines. Les gallines, després d'acabar un cicle i abans de començar-ne un de nou ponen un ou petit i sense rovell, estèril. Aquest darrer ou que pon una gallina s'anomena "ou nan", "ou clar" o "ou de cap de posta".

La creença que aquest ou misteriós és de gall - un fet impossible- havia estat comuna a Catalunya i a Mallorca. Tradicionalment a pagès s’ha cregut que de tant en tant els galls, sobretot els més grans i els que estan a punt de morir, posen un ou, més petit del normal i sense rovell, un fet anòmal que s'interpreta com un mal averany. Cels Gomis va recollir aquesta creença a la seva Zoologia popular catalana (1910):

«Quan lo gall pon és senyal de desgràcia per la casa en que’l tenen. L’ou de gall és petit com un ou de colom y no té rovell. Si’s colga aquest ou dins d’un femer ne surt un basilisch o bé un serpent molt fiero.»

Sigui post per un gall o per una gallina, s'imaginava que aquest petit ou estèril podia ésser covat per una serp, animal força comú en els corrals de gallines i que quan això succeïa, l'animal que sortia d'aquest ou era una bèstia molt estranya i perillosa: el basilisc. A l'Empordà deien que en sortien una munió d'esperits o follets.

Característiques del basilisc

“Lo besalís és pocha bèstia, e tant de verí, que solament ab la vista aucien les hòmens. E aquests són reys de les serps; e no és bèstia al món qui·s vulla combatre ab ells. E per tot là hon passen, per lo gran verí que han, sequen los arbres e erbas. E aquests muden tots anys la pell, axí con fa la serp, e puys renovella.”

Així és com trobem descrit el basilisc en el manuscrit 82 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, que conté la crònica universal de Joan de Bur, del 1425. I és que “basiliscus” en grec significa “petit rei”.

El basilisc, també anomenat basalís, basilich o basilís, presenta un aspecte híbrid, format per les característiques de diferents animals. El basilisc es caracteritza per ser un animal fabulós mig au i mig rèptil, concretament, mig gall i mig serp. Segons el folklorista Joan Amades, la forma que solen atribuir al basilisc és la d'una serpeta curta o la d'una sargantana amb la boca allargada, per això també és anomenat serpeta (Ribagorça).

La principal característica d'aquesta bèstia és que té un esguard mortífer, una mirada que mata amb un sol cop d’ull. La seva ullada és la seva arma més poderosa: aquell que el miri directament als ulls hi troba la mort instantània i aquell que el miri indirectament (a través d'alguna cosa) queda petrificat.

Hom creu que el basilisc s'amaga en aquells llocs on hi ha or i, per això, se'l considera guardià de tresors. Antigament, els cementiris eren un lloc on hi havia or, doncs els morts eren enterrats amb les seves possessions, i per això, molts hi anaven. Això si, sempre amb un mirall per tal de no topar-se de cara amb el basilisc. Joan Amades ja va advertir que el basilisc sembla "inventat pel mateix poble per protegir les sepultures de ser violades (...)".

Malgrat la popularitat d'aquest misteri dels petits ous sense rovell a pagès, a Catalunya només hi ha unes poques peces del bestiari festiu que representin l'animal fabulós que en surt. D'entre les més destacades hi ha el Basilisc de Reus (de l'any 2007), el Gallarut del barri de les Fonts d'Olot (del 1996) i el de Barcelona, avui desaparegut però ja documentat al segle XV.

Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé


El basilisc


El basilisc, segons Joan Amades
«La mirada del basilisc és mortal, però també mor si l'home aconsegueix de veure'l primer. Diuen que, quan guarda un tresor, amagat en un lloc secret per no ésser descobert, o formant part de la vestidura i adreç d'algun difunt, sempre se situa a l'indret on més aviat pot ésser albirat i descobert pel violador. Mira per espai d'anys seguits, sense moure's per res, en la direcció d'on espera que pot ésser obert l'amagatall. Tan bon punt com aquest és obert, amb una mirada que llanci damunt el que ha obert o destapat la tomba o amagatall, aquest queda ferit mortalment per la mirada, i mor ineludiblement; en canvi, si el basilisc està distret en aquell moment i l'home aconsegueix de veure'l primer, llavors és el basilisc el que mor, en càstig de no haver parat la deguda atenció en la seva missió. L'enginy de l'home ha trobat, però, una manera segura de violar les tombes, on hi ha or i altres tresors amagats, i de descobrir els tresors enterrats, sense haver de témer el basilisc, i poder-se lliurar de la terrible mirada de l'animaló guardador. Cal proveir-se d'un gros mirall, el qual es posa davant la cara, al moment en que destapa la llosa del sepulcre i acaba de treure la terra de l'enterrat tresor; aleshores, encara que el basilisc miri l'home, no el pot veure, perquè el mirall li tapa la cara, i, en canvi, es veu a si mateix, i la terrible mirada rebot damunt seu, matant-se, per la qual cosa l'home aconsegueix de matar el basilisc sense ni arribar a veure'l, i priva que aquest el pugui veure primer a ell».


  2721 lectures  

   imprimir compartir:   Facebook  google buzz Twitter  





comprar
50 singulars de la festa. Volum 2
Garrido, Aitor / El Cep i la Nansa Edicions
Aquest nou recull dels Singulars de la Festa aplega cinquanta elements ...

comprar
Bestiari popular català
Piñas Gimenez, Xavier / Editorial Base
El drac, la mulassa, l'àliga i el basilisc... Tots són bèsties, i són tantes, ...



Basilisc
http://ca.wikipedia.org/wiki/Basilisc




Festes.org Associació Cultural Rebombori Digital Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura Botarga Produccions S.L
peu
A Internet des del 03-1999 versió 4.2 estrenada el 02-2011
Estem en construcció permanent - Actualitzacions RSS RSS
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Crèdits del web · Avís legal · Política de privadesa · Ús de galetes · Contacte
© 1999-2020 festes.org