NOTICIES

NOTICIES
Catalunya
País Valencià
Illes Balears
Franja de Ponent
Catalunya Nord

CALENDARI

CALENDARI
Festes Hivern
Festes Primavera
Festes Estiu
Festes Tardor
Festes Tot l'any

ECOSISTEMA

ECOSISTEMA
Protagonistes
Proveïdors
Institucions
Cultura popular
Autors

MEDIATECA

MEDIATECA
Llibres
Audio / CD
Vídeo / DVD
Articles
Revistes

ALTRES CULTURES

ALTRES CULTURES
Festes del món
Etnografia Comparada
Nouvingudes
Webs temàtics

PROPOSTES

PROPOSTES
Monogràfics
Exposicions
Recerques

PARTICIPAR

PARTICIPA
Afegir un enllaç
Afegir una festa
Fer una donació
Subscripció

FESTES.ORG

FESTES.ORG
Què és
Qui som
Publicitat
Contacte
Español/English
Diumenge, 3 de novembre de 2024 | Ermengol    cerca       subscriu-te   

Ecosistema: Proveïdors > Licors > Ratafia


Temps de ratafia
De Sant Joan a Sant Pere, l'època ideal per fer-ne
Catalunya, pels volts de Sant Joan i Sant Pere


Moltes famílies catalanes elaboren, per aquestes dates, el preuat beuratge elaborat a partir de nous


Les nous verdes són la clau de volta per aconseguir una bona ratafia


La garrafa s'ha d'estar 40 dies a sol i serena


El beuratge s'ha de colar amb paciència per tal d'extreure'n una ratafia de qualitat


El llibre de la ratafia, de Jaume Fàbrega, per aprendre a elaborar el licor artesanalment


A la Fira de la Ratafia de Besalú, al desembre, el jurat té veritables dificultats per decidir quina


Un bon glop de ratafia canvia la perspectiva de moltes coses


 

Elaborada a partir de nous verdes i de diverses herbes aromàtiques que s’han recollit pels volts de Sant Joan, la ratafia és un dels pocs licors que, en l’actualitat, es produeix de forma artesana a l’interior de les llars catalanes.

La ratafia és una beguda fortament arrelada a la Catalunya Vella, és a dir, a l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, el Gironès, la Selva, el Ripollès, els Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.

Centenars de famílies d'aquestes comarques elaboren, cada juny, litres i litres de ratafia. Molts d’ells ho fan per tradició familiar, fruit d’un coneixement que s’ha transmès oralment al llarg dels segles. Cada família té una recepta pròpia per fer ratafia, transmesa d’avis a néts amb la major discreció possible, per tal que els veïns no sabessin quin era el secret que feia que el beuratge tingués tal gust o tal aroma. Cada cop més, però, famílies sense tradició ratafiaire també s’animen a obtenir aquest licor de nous verdes. A l’excel·lent El llibre de la ratafia (Cossetània), de Jaume Fàbregas, l’autor detalla una bona quantitat de receptes per elaborar la ratafia que més convingui a cadascú.

I qui no es vegi en cor de saber triar les herbes més adients per a la ratafia, a Santa Coloma de Farners (la Selva) hi organitzen, a finals de juny o principis de juliol, des del 2000, el Talleret de la Ratafia, que posa a l’abast de tothom els coneixements i els ingredients bàsics per elaborar-ne. Un seguit d’experts ratafiaires guien els neòfits en l’art de la recol·lecció de les plantes adients i com les han de xinxollar correctament.

Licor de nous verdes

La ratafia, essencialment, és un licor fet a base d’aiguardent o d’anís, o bé una barreja dels dos, amb possible adició de sucre i maceració de nous verdes i plantes (herbes, espècies, escorces, flors...).

El fruit de la noguera, les nous, és l’element indispensable per a l’elaboració de la ratafia. Han de ser verdes, motiu pel qual es cullen a finals de juny, preferiblement entre Sant Joan i Sant Pere. A Santa Coloma de Farners, de fet, es comercialitza un tipus de ratafia elaborat tan sols a base d’aiguardent, nous verdes i espècies, sense l’afegit de cap tipus d’herba aromàtica, la ratafia La Nou Verda.

Les herbes aromàtiques, però, també tenen un paper essencial a l’hora de compondre el trencaclosques que és la ratafia. Se n’hi poden posar més o menys, segons la recepta o la tradició familiar: hi ha qui n’hi posa 20, 33 o, fins i tot, un centenar. Sigui com sigui, n’hi ha unes quantes que no hi poden faltar, com la canyella, el clau, la nou moscada i l’anís estrellat. La llista d’herbes i espècies que s’hi poden afegir és innombrable: marialluïsa, canyella, tarongina, menta, roses silvestres, poniol, herba de Sant Joan, saüc, malvarrosa, llimona, taronja, magrana, farigola…

Un cop collides les herbes pels volts de Sant Joan –quan la tradició diu que tenen més virtut–, es deixen emmusteir una mica. Fetes a trossets, es col·loquen en una garrafa amb l’aiguardent o l’anís, juntament amb les nous verdes. Es remena ben remenat (o, més concretament, es xinxolla ben xinxollat), es tapa i es deixa 40 dies a sol i serena, xinxollant-ho un cop cada setmana. Durant els quaranta dies, el sol, la lluna i la pluja estiuenca converteixen el beuratge en un excepcional licor. Passada la quarantena, a mitjans d’agost, es cola el licor i encara es deixa que reposi un parell de mesos més, moment en què ja es pot començar a degustar.

El resultat que se n’obté és un destil·lat de coloració de caramel, de gust dolç, però amb un toc lleugerament amargant, el que li aporten les nous verdes.

Història

Segons una llegenda italiana, la ratafia s’hauria començat a fer l’any 1.000. Tot i això, de moment, la referència més antiga que s’ha trobat és del 1.600, al monestir de Santa Maria de la Sala de Andorno (Itàlia).

De fet, la majoria d’alcohols i destil·lats que han arribat fins els nostres dies, van ser elaborats als monestirs d’arreu d’Europa, on els monjos van aprofundir abastament en la tècnica de la destil·lació. Els monjos van trobar en l’alcohol un poderós aliat com a extractor i conservador dels principals actius de les plantes medicinals. Aquest va ser el primer ús dels licors, com a estomacals, tonificants, aperitius, digestius...

Els pagesos i el poble ras en general, però, volien imitar els monestirs, provocant que l’art d’elaborar els licors s’eixamplés una mica. Poc a poc, va començar a ser habitual que el poble comencés a elaborar les begudes de forma casolana per tal de guarir malalties. Més endavant, aquestes begudes serviran per convidar les visites, més endavant per prendre-les després d’un àpat pesat..., fins que, desaparegut el tabú de l’alcohol, es converteix en una beguda símbol de festa i de companyonia.

Però la ratafia no és només una beguda alcohòlica catalana, sinó que també s’elabora de manera molt similar a Itàlia –la ja esmentada Ratafià d’Andorno–, Suïssa –la ratafia Badaracco–, França, Polònia, Lituània, Austràlia, Bolívia... De fet, a la ciutat italiana d’Spilamberto s’hi celebra cada mes de juny la Fiera de San Giovanni Battista des del 1870, en què es divulga i promou el Nocino, el cosí-germà de la ratafia.

Text: Redacció festes.org

Imatges: Bernat Ferrer i Carles Font


  38009 lectures  

   imprimir compartir:   Facebook  google buzz Twitter  





La Ratafia de la Maria
Juanola i Formatger, Martí / Martí Juanola i Formatger/Impremta Pagès
Descripció detallada, en format fotorevista, dels 82 ingredients utilitzats ...

Manual fàcil per fer ratafia
Palmada Félez, Meritxell / Meritxell Palmada Félez
Una guia per fer ratafia, tant si n’heu fet alguna vegada com si no, aquí ...

llegir
Sifons, gasoses i ratafia
Diversos autors, / Editorial Gavarres
Fem memòria dels refrescos i els licors més populars al nostre territori. ...




Festes.org Associació Cultural Rebombori Digital Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura Botarga Produccions S.L
peu
A Internet des del 03-1999 versió 4.2 estrenada el 02-2011
Estem en construcció permanent - Actualitzacions RSS RSS
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Crèdits del web · Avís legal · Política de privadesa · Ús de galetes · Contacte
© 1999-2024 festes.org