Encesa de bengala
Càntics fruit de l'excitació inicial
Cartell de l'arribada catalana a l'Everest
Motorista campió rebut al seu poble
Indumentària carnavalesca
Enarborant una bandera desde la moto
A Canaletes!
Els herois són passejats en autocar obert
El Reus Deportiu al balcó de l'ajuntament
Portant la copa als representants de la comunitat
|
| La celebració dels èxits esportius és un tipus de festa que combina a la perfecció les manifestacions de l'alegria espontània i desbordada del moment precís en què es coneix la notícia, amb la serenor i solemnitat de la posterior rebuda de l'equip i l'oferiment del títol assolit al país, a la ciutat i a les divinitats.
Les celebracions d'èxits esportius, festa popular
La celebració de la consecució d'un títol per part d'un equip esportiu constitueix una veritable manifestació de cultura popular de tipus festiu. A casa nostra, aquestes celebracions estan vinculades als esports més populars, com el futbol, el basquet, l'hoquei (patins i herba) així com també als que ho són menys, com el handbol o el rugby. Ara bé, cal recordar que aquestes celebracions també es produeixen per festejar altres èxits, com l'assoliment d'una fita important per part d'un equip d'alpinistes, com el que coronà el Sagarmata (l'Everest) el 1985 o bé la consecució de títols per part des motoristes i ciclistes.
Tot i que aquest tipus de celebració és força recent -la majoria no tenen més de cent anys i estan vinculades a la popularització de determinats esports com a fenomen de masses-, són la continuació d'altres festes, com les solemnitats amb què antigament es rebia a reis i herois en el marc de la celebració de victòries militars. Els esportistes són els herois contemporanis que arriben amb un trofeu aconseguit en terres llunyanes per tal d'oferir-lo als seus.
Es tracta d'un model de celebració que també té concomitàncies formals amb altres festes, com el Carnaval (l´ús de banderes, bufandes, barretines i la identificació amb l'heroi a través de la disfressa -camiseta dels jugadors-), les cavalcades de Reis (el passeig en carro dels personatges davant la mirada atenta de tothom) i també certes processons religioses (com les que passegen determinades imatges pels carrers i places).
Un model propi de celebració
El model de celebració d'una victòria esportiva important, com la consecució d'un títol de lliga, una copa, o la victòria humillant sobre l'etern rival, conté uns mateixos elements comuns i és fruit d'una combinació dels elements d'una celebració espontània, imprevisible i eufòrica amb els elements d'una celebració més organitzada, solemne i ritualitzada. Es tracta d'un model de celebració força pautat que s'estructura en dos moments ben delimitats.
Es desferma l'eufòria
En primer lloc, tot just es coneix la notícia de la consecució del títol, es produeix un esclat d'alegria desbordant per part dels seguidors de l'equip guanyador, que surten dels llocs on han seguit el partit - la casa particular, el bar, el local social, l'estadi-, per exterioritzar i compartir amb els altres l'alegria pel triomf aconseguit. Aquesta primera part de la celebració d'una victòria esportiva s'esdevé majoritàriament a l'espai públic: comença pels carrers i places i acaba en una concentració a l'indret on tradicionalment es celebren els títols, normalment una font o una plaça cèntrica i emblemàtica. Aquesta immediata exteriorització de l'eufòria és sobretot sorollosa i excitada: es llancen coets, s'encenen traques i tronades, els aficionats volten pels carrers amb els seus cotxes i motocicletes fent sonar repetidament els clàxons, enfilats dalt dels cotxes...
Aquesta primera part d'una celebració esportiva acaba amb una concentració festiva de tots els seguidors en un indret emblemàtic de la població, on tenen lloc els rituals de la celebració, com la pujada a monuments i altres llocs elevats per enarbolar les banderes del club i el país, els càntics de l'equip i els dedicats als principals enemics, la crema de símbols dels contrincants, l'encesa de bengales i carretilles, el llançament de coets i traques, el bany en les aigües d'una font propera, el so de gralles, trompetes i tambors entonant cançons pròpies, etc En algunes poblacions, com Barcelona, la celebració sol acabar amb un enfrontament entre els que, per garantir el dret dels que l'endemà volen seguir fent vida normal a l'espai públic ara utilitzat per la celebració, decideixen clausurar la festa enfrontant-se amb els que encara estan festejant la victòria, un xoc que sovint acaba amb aldarulls, ferits i destrosses del mobiliari públic.
El passeig en públic dels herois i l'ofrena del títol
La segona part d'una celebració d'una victòria esportiva té lloc uns dies després, passada l'eufòria inicial i té per objecte la rebuda dels herois i l'ofrena del títol als seguidors per part d'aquests. Tot i que en algunes poblacions alguns seguidors ja decideixen, de forma espontània d'anar a rebre els herois el mateix dia de la victòria, tot just arriben a la ciutat - en tren, autocar o avió- , en la majoria de casos la rebuda està més organitzada.
El gruix d'aquesta part de la celebració s'estructura al voltant de l'escenificació de l'entrada dels esportistes campions a la ciutat, que porten des de terres més o menys llunyanes el trofeu aconseguit, un títol que llueixen i que després ofrenen simbòlicament al país, la ciutat i a la divinitat. Els esportistes són passejats com a herois en un vehicle obert perquè tothom els pugui veure i aclamar. Aquesta benvinguda pública als herois es realitza amb l'acompanyament dels cotxes i motos de molts seguidors que, en rua motoritzada, fan sonar els clàxons i es desenvolupa a través d'un itinerari pels principals carrers del poble o ciutat. La comitiva arriba fins a la casa de la vila, on són rebuts pels representants polítics i socials de la comunitat. Posteriorment, des d'un lloc visible, normalment el balcó de l'ajuntament, els esportistes ensenyen el trofeu aconseguit i ofereixen el seu triomf al poble que els aclama des de la plaça, cantant sense parar i aclamant als jugadors un per un.
Una vegada ofert el triomf als representants polítics i civils, l'equip i part dels seguidors ofereixen la copa a les divinitats. A casa nostra, aquesta ofrena simbòlica de la copa - que físicament restarà a partir d'aleshores a les vitrines del club- es fa a una divinitat femenina -normalment una marededéu. D'aquesta manera és com determinats jugadors mostren el seu agraïment a aquells que també recorden quan surten al terreny de joc i es fan el senyal de la creu, o quan marquen un gol, assenyalant cap al cel amb les mans. Aquesta relació entre les victòries dels herois i les divinitats està àmpliament documentada ja des del temps dels Almogàvers.
Text: Manel Carrera i Escudé
|
ECOSISTEMA
)
)
