| |
El Mataya o "Festival buddhista de les llums"
és un dels festivals importants de la comunitat newar de
la Vall de Kathmandú i es celebra a Patan dos dies després
de la lluna plena d'agost-setembre. Consisteix en una maratoniana
processó de devots (comença a les cinc del matí al temple del nou
mil Buddhes de Patan (Mahaboudha) i acaba a mitja tarda)
que passa per les quatre
estupes del rei Osoka i que recorre cada un dels més de 1300
llocs sagrats pels buddhistes que hi ha en aquesta ciutat.
La processó és formada per més de 5000 devots vinguts de tota la
Vall de Kathmandú que caminen durant un mínim de 12 hores sense
parar, alguns d'ells descalços, i que van oferint amb entusiasme
i especial devoció arròs, llavors, dolços, incens i monedes als
llocs de culte pels que passen. La majoria dels peregrins porten
durant tot el dia unes làmpares d'oli o mantega que simbolitzen
la il·luminació obtinguda al evitar les temptacions dels maras
o dimonis.
En aquesta particular desfilada de devots conviuen persones i personatges
diferents: devots amb làmpares d'oli, seguidors de Shiva (que marquen
la meitat de la desfilada), persones vestides de blanc (en senyal
de dol per la pèrdua d'un familiar durant l'any), grups de dones
amb el vestit tradicional newar, devots ortodoxos amb incens cremant
i grups de persones disfressades de dimonis.
Les processons van acompanyades de grups de músics, els Naubaja
Khalah, que són els organitzadors del festival i que
toquen música tradicional amb tambors especialment decorats per
a l'ocasió. La part més divertida pels nens són els dansaires amb
màscares i els pallassos, que es sumen a la desfilada després de
l'hora de dinar, i amb qui juguen a espantar-se.
La processó no es pot trencar i s'han d'anar tallant els carrers
de la ciutat pels que passen els participants, almenys durant l'hora
i mitja que tarden en desfilar tots ells. El Mataya és només
una part d'una llarga peregrinació que porta als devots al
Temple dels Monos de Kathmandú i a Badegauon, a 11 km de Patan alguns
dies després.
Text i imatges: Manel
Carrera
|
