Els Portafardells

Cada any la nit del Divendres de Carnestoltes un grup de persones emmascarades recorre els carrers del nucli antic de Mataró ballant i recitant uns versos satírics. Són els Portafardells, una comparsa carnavalesca inspirada en un animal fantàstic que cada any surt de les profunditats del mar per tocar el crostó als governants i fer mofa de tot i de tothom.

Després de la recuperació dels ajuntaments democràtics, pels volts del 1977, el Carnaval de Mataró va iniciar un lent procés de domesticació. L'esperit transgressor, de burla i crítica contra el poder establert va anar desapareixent de la festa i les comparses, moltes sota la tutela de l'Ajuntament, es van anar edulcorant fins a convertir-se en políticament correctes. L'any 2000, un grup de persones va voler recuperar l'esperit contestatari propi del Carnaval i va crear una comparsa nova al marge del control municipal: els Portafardells, que va sortir per primera vegada -i per sorpresa- durant el Carnaval d'aquell mateix any.

Els Portafardells són una mena de ball parlat que barreja els versots satírics d'un ball de diables, la coreografia d'un ball de pastorets i la dinàmica d'un correbars. Fan una versió del ball de pastorets, un ball que s'executa picant entre si uns bastons d'un metre de llargada fets de fusta de castanyer. Cada ballada acaba amb un dels balladors pujat damunt una pinya formada per la resta, des d'on recita uns versos que -com els dels balls de diables-, contenen abundants dosis de crítica social i política.

La comparsa actual està formada per una trentena de persones: sis parelles de balladors, una desena de músics i un grup d'ajudants. El nom fa referència, precisament, a la seva funció de crítica al poder establert: fa al·lusió tant als fardells, 'conjunts d'objectes embolicats per ser transportats', com als portafarcells, que designa una 'persona xafardera amiga de contar embolics' (el que a Mataró s'anomena un portaplatets).

Es tracta d'un grup d'homes i dones que van vestits amb uns pantalons i una brusa de color blau, que simbolitza el mar. La seva principal característica és que, per tal de poder mantenir l'anonimat i poder exercir la crítica sense por de represàlies, duen el cap totalment tapat i una mitja màscara que els cobreix la cara. La màscara està inspirada en les cares de tritó que hi ha esculpides a la façana de la Peixateria, un edifici neoclàssic concebut per ser el mercat municipal del peix. El tritó és un déu menor de caràcter marí, que tradicionalment s'ha representat com un animal fantàstic que pobla les profunditats del mar, amb la part superior del cos (cap i tors) en forma humana i la inferior (la cua) en forma de peix. Com el seu pare Posidó, duu un trident i sovint se'l representa bufant un cargol marí. La llegenda dels Portafardells explica que 'aquests éssers fantàstics, meitat home, meitat peix, sortien del mar a fotre canya, a dir veritats i desemmascarar mentiders, vanitosos i capgrossos massa pretensiosos' i que, com que estaven al costat del poble, els van petrificar per mirar de fer-los callar. Per això, la seva sortida anual és com una mena de desencantament ritual dels tritons esculpits, que cada any s'encarnen de nou en els Portafardells per deixar anar tot allò que ningú s'atreveix a dir.

Els Portafardells surten només dues vegades l'any, sempre en el marc de les festes de Carnaval: durant la Portabardellada, una mena de correbars que té lloc divendres a la nit, i durant el Derressaca, un acte més familiar que té lloc diumenge a la tarda. En totes dues ocasions, la dinàmica és semblant. Al so d'unes músiques compostes per a la ocasió, molt rítmiques i amb la presència del flabiol (instrument mataroní per excel·lència), les sis parelles de balladors volten pels carrers acompanyats per centenars de joves disfressats -alguns formant comparses satíriques- disposats a escoltar els seus punyents versos i les seves crítiques als governants i a la resta de poders fàctics locals, nacionals i internacionals. La comparsa s'atura en determinats indrets per executar el seu ball i per, finalment, recitar els versots, que sempre acaben amb el característic:

Tornem a ser a Mataró

per poder tocar el crostó,

a aquells que sense miraments,

ens omplen de patiments.

Un grup d'ajudants dels Portafardells reparteix els versots impresos entre els assistents i els enganxa a les parets al llarg del recorregut. Per refermar el seu caràcter transgressor, la comparsa es mou en la més absoluta alegalitat: surt sense demanar els corresponents permisos d'ús de l'espai públic, sense contractar cap assegurança ni demanar els obligatoris serveis d'ordre, mèdics o de protecció civil. Així funcionen, almenys, les profunditats del mar d'on procedeixen.