Santuaris marians del Bages amb tradició remeiera

El folklorista català Joan Amades deia en una de les seves principals obres, que l'home d'arreu de tots els temps s'ha sentit empès per l'afany intens de viure, i de fer viure tot allò que l'envoltava, que podia contribuir al seu desig de vida i a la perpetuació de l'espècie, sentiments innats fisiològicament en tots els éssers animals i vegetals. Per l'efecte d'aquest sentiment, l'home ha divinitzat i venerat les forces naturals i tot allò que als seus ulls tenia quelcom d'excepcional o de sobresortint. Així, no és pas estrany que l'home cristià, hagi sembrat el món catòlic d'innombrables capelles, ermites o santuaris, dedicats a les moltes i diverses advocacions que hom ha donat a Déu, la Mare de Déu, els sants o les santes. Catalunya i especialment el Bages com a terra eminentment agrícola, formen part d'aquest context i en tots els pobles hi ha una gran quantitat d'esglésies amb advocacions fortament arrelades a la població, moltes d'elles confiades a la titularitat d'un sant o santa, benefactors. L'estudi breu que presentem en aquest treball és dedicat solament als santuaris de caire marià de la comarca, però cal no oblidar que, moltes poblacions, tenen per patró a sants i santes també reconeguts popularment com a advocats i protectors de moltes de les malalties o calamitats que l'home ha patit o pateix. També, són o han estat, protectors del camp o dels animals, béns importantíssims per a la gent de pagès. A Catalunya, fins ben entrada la Baixa Edat Mitjana, prevalgué una gran devoció pels sants, centrada en les relíquies o sepulcres dels primers màrtirs cristians, eremites i bisbes. Aquesta devoció més local, convivia amb la dedicada a Maria, que com a Mare de Déu, era venerada internacionalment.