Rafael Puig i Valls, 1845-1920. Precursor de l'educació ambiental i dels espais naturals protegits

L'oportunitat d'aquesta publicació institucional rau en celebrar-se, l'any 1995, el 150è aniversari del naixement, i el 75è aniversari de la mort, de Puig i Valls. Un personatge que, com remarca el subtítol, pot considerar-se com un dels introductors del conservacionisme ambiental en el nostre país. És per això que el Departament de Medi Ambient, per mitjà de la recerca i la ploma de Martí Boada, va editar aquestes notes introductòries de la seva personalitat. Dels apunts biogràfics recopilats per Boada podem fer-nos una idea de la trajectòria vital de Rafael Puig i Valls (Tarragona, 1845-1920). Enginyer forestal des del 1869, va iniciar tot seguit la carrera funcionarial en el cos de forests de l'Estat, gairebé sempre al districte de Barcelona llevat de breus parèntesis en altres destinacions o en excedència, i que no deixaria fins a la seva jubilació anticipada, el 1907, a causa d'una afecció arterioescleròtica que també l'apartaria prematurament de l'activitat cívica a la qual s'havia abocat de feia molts anys. Més enllà de les tasques burocràtiques inherents al seu càrrec, Puig i Valls es distingí com a impulsor d'actituds conservacionistes entre la població. A través de l'exposició que ens en fa Martí Boada potser podem fer-nos la idea d'un apòstol. La seva passió per la promoció de la silvicultura no arribaria tan enllà. Seria més enraonat dir-ne una disposició d'ànim la qual, potser, hauria adquirit del contacte que mantenia amb el regeneracionisme espanyol, amb Joaquín Costa posem per cas, i del seu coneixement de les propostes més avançades del moment en el domini de la gestió de boscos. Cal remarcar que va ser present a l'Exposició Universal de Chicago de 1893. Per a Boada, la influència de les propostes conservacionistes i de replantació de boscos, observades i estudiades per Puig als Estats Units, és innegable en les seves promocions cíviques posteriors. La instauració de la Festa de l'Arbre, a partir de 1899, ha estat la més coneguda. Boada en repassa el seu desplegament fins el 1915 malgrat que, com ja ha estat avançat, Puig i Valls, reclòs molt aviat al seu casal de Tarragona per motius de salut, ja no en podria seguir els passos. Hem d'entendre aquesta publicació com una aproximació d'urgència, per no deixar passar l'efemèride, a la figura de Puig i Valls. És prou bo i oportú. Tanmateix, volem confiar en una futura publicació de maduració més reposada que ampliï el coneixement del seu pensament en el context econòmic, social i polític del seu temps. La seva relació amb el regeneracionisme espanyol, és clar, però també amb las meriendas fraternales lerrouxistes com a contrapunt, o no, de les fontades de les festes de l'arbre. O bé amb la desforestació massiva de Catalunya com a conseqüència de la desamortització civil, de l'expansió de la vinya i del consum de fusta a les mines de lignit del Prepirineu. Una bona pila de qüestions que caldrà revisar amb deteniment per a perfilar més nítidament l'enginyer Puig i Valls.