Mofa del turista

A casa nostra, el Carnaval es caracteritza, entre d'altres elements, per la presència de la sàtira. Aquí, com arreu del món, tota aquesta mofa es dirigeix principalment als representants del poder establert: polítics, jutges i policies, així com també a altres personatges públics, com els famosos, i determinats estaments socials o professions, com la monarquia, els esportistes o l'empresariat.

La sàtira carnavalesca es manifesta a través de publicacions efímeres, en el cartell de la festa, però també en els discursos de benvinguda i d'enterrament del Carnestoltes i, sobretot, a través de les rues i les escenificacions teatrals que durant aquests dies tenen lloc pels carrers i places. Ara bé, un dels espais privilegiats per a exercir la sàtira són les rues carnavalesques, on el conjunt de persones que hi participa, disfressats (dalt de les carrosses o a peu) mostren i es mostren als altres.

Sàtira del turisme al Nepal

A mitjans d'agost, en plena època turística, la ciutat de Bhaktapur celebra el Saparu, una festa dedicada a les persones que han mort a la ciutat durant l'any. La festa es desenvolupa a través d'una cercavila pels carrers d'aquesta localitat propera a Kathmandú que dura tot el dia i que, conforme passen les hores, es va animant més i més. Al final, la cercavila incorpora molts elements carnavalescos: alguns dels participants (homes en la seva pràctica totalitat) es transvesteixen i imiten els moviments de les dones, mentre que d'altres es disfressen de polítics, teatralitzant determinats aspectes de la vida al país. Es l'únic moment de l'any en què es pot fer mofa de tot: del rei i la família reial, dels brahmans (la casta governant) i fins i tot dels propis maístes rebels.

Ara bé, l'aspecte més sorprenent d'aquesta festa és que els nepalesos que hi participen també es mofen dels turistes, un col·lectiu que cada vegada és més present en la vida diària al Nepal i que ja forma part del paisatge humà del país.

Així, els turistes que aquell dia són a la ciutat i que, per casualitat, es topen amb la desfilada, resten atònits al veure com alguns dels participants de la festa els satiritzen. Es tracta d'homes que improvisen uns vestits que imiten als del turista prototípic: xancletes o sabates còmodes (a vegades amb mitjons), pantalons curts, motxil·la o maletes, mapa, ulleres fosques, algun tipus de gorra o barret, pals d'esquí (el Nepal és un país de muntanyes). Fins i tot es construeixen per a l'ocasió unes caixes de fusta o cartró que simulen l'element que més singularitza el turista: les càmeres de fotografiar i les videogravadores amb què immortalitzen el seu viatge. Els que participen d'aquesta divertida mofa es posen a la pell del turista i fins i tot n'imiten els seus moviments: fan fotografies, acaricien els nens petits que els demanen almoina, diuen que no amb el cap, es fan fotos amb els espectadors...

La situació és insòlita però es desenvolupa en un ambient d'estupefacció i cordialitat mútua. Els turistes que són a la ciutat aquell dia es troben convertits en espectadors d'una rua en què els participants es mofen d'ells, imitant-los. Es troben, cara a cara, el turista amb algú que l'imita.

Pensar en els turistes com a objecte de sàtira seria perfectament aplicable en totes aquelles poblacions catalanes on el turisme ja forma part del paisatge humà quotidià. Uns ciutats que, per Carnaval, s'omplen de visitants, nacionals o no, delerosos de ser espectadors de divertides rues i desfilades...