El pessebre popular

Nadal és temps de pessebres. De pessebres n'hi ha de dues tipologies: els vivents (fets a l'aire lliure per grups d'actors), i els plàstics (fets a partir de figures de mides i materials diversos). D'entre els d'aquest segon grup, se'n poden distingir el casolà (el que cada família fa a l'interior de casa seva), el diorama (fet per experts a l'interior de caixes acotades), i el monumental o comunitari (de grans dimensions i exposat en espais públics).

El pessebre casolà

Al nostre país, el pessebre casolà té una enorme popularitat i una tradició molt reculada. Hi ha apassionants discussions sobre quin és l'origen del costum familiar de fer el pessebre. Hi ha qui creu que són una continuació dels lararis romans i també qui pensa que poden ser encara més antics i es poden relacionar amb els cultes domèstics que els pastors i agricultors ibers feien a figures de fang que representaven divinitats protectores. Altres discuteixen si fou un costum aristocràtic que després va passar al poble o bé si, al contrari, va néixer i es va desenvolupar en el sí del mateix poble. Sigui com sigui, la història documenta que al darrer terç del segle XVIII el pessebre ja era molt popular a la ciutat de Barcelona i que, en aquesta ciutat, com també a Olot, per Nadal s'anava a 'visitar pessebres' per les cases.

El pessebre casolà es pot construir de moltes maneres: n'hi ha de petits i ben senzills i d'altres que ocupen un espai considerable dins la casa i inclouen una gran quantitat de figures. Però també hi ha pessebres conceptuals, pessebres abstractes, pessebres fets amb materials reciclats, amb clics, sense referents cristians... D'entre tots els pessebres casolans possibles, el més tradicional és l'anomenat pessebre popular.

El pessebre popular

El pessebre popular català es caracteritza per estar fet majoritàriament amb elements naturals (molsa, suro, terra, branquetes d'arbres i plantes, llavors, etc) i per contenir unes petites figures fetes amb fang que estan distribuïdes per l'espai.

Les figures del pessebre popular són unes peces de terrissa cuita de mida petita (entre 7 i 10 centímetres), factura senzilla i formes arcaiques. Es realitzen en sèrie, a partir de motlles de guix que s'omplen de fang, 'a l'apretada'. Una vegada treta la peça, es retoca per eliminar les marques del motlle i afegir els detalls. Després s'assequen, es couen i es pinten a mà una per una i, finalment, se'ls hi afegeixen altres elements fets amb fang o plom.

Les figures del pessebre popular surten de tallers que, per Nadal, es dediquen a produir figures de pessebre, o bé de mans de gent 'amateur' que les fan en el seu temps lliure i a banda de la seva feina habitual. En l'actualitat, a les fires nadalenques també es poden trobar petits artesans que fan 'figura d'autor', amb estils i estètiques ben diverses. També hi ha figuraires de fang especialitzats en una sola figura, com la del caganer.

Les figures de fang s'hereten per tradició familiar, passant de pares a fills, o bé es compren en fires especialitzades o per Internet. El seu preu és popular, assequible per a qualsevol butxaca. Aquestes figuretes de fang generen autèntiques passions, tant entre els col·leccionistes, que en busquen de velles, com entre les famílies, que cada any acudeixen a les fires nadalenques a comprar una peça nova al figuraire de confiança, per substituir la que s'ha trencat o bé per ampliar les escenes del pessebre.

Tot i que al segle XIX sorgeix entre els figuraires una corrent de caire historicista que els empeny a crear figures amb indumentària hebraica, les figures del pessebre popular es caracteritzen per anar sempre amb la vestimenta popular i tradicional catalana.

La figura popular es contraposa a la figura artística, peça única de mida major, entesa quasi com a escultura, amb molt de realisme i voluntat preciosista, de les que Catalunya en té gran tradició i renombrats especialistes, com Ramon Amadeu, Josep Traité o els germans Castells. Aquestes figures artístiques tenen un preu més alt i estan destinades a persones amb un nivell adquisitiu superior.

L'ús de petites figures de fang al pessebre és una tradició ben arrelada a tot l'oest del Mediterrani, des de Múrcia a Mallorca (on de les figures de pessebre en diuen 'pastorets' o 'pastorells') i fins a la Provença, on es coneixen per 'santons', gaudeixen de gran popularitat i se'n fan importants fires especialitzades, com la de Marsella, que data de 1803.

Els espais del pessebre popular

La segona característica definitòria del pessebre popular català és que té dos espais clarament definits: per una banda el Naixement i les escenes que hi fan referència, i per l'altra, el conjunt de figures que retraten la vida quotidiana a pagès.

El Naixement és l'escena principal sense la qual no es pot considerar pessebre un pessebre. Conté les figures del nadó acabat de néixer, la seva mare amb mantell blau i el seu pare amb barba i bastó, un bou i una mula ajaguts al seu costat, i l'àngel, una figura fantàstica -mitjancer entre el cel i la terra- que marca el lloc exacte del naixement.

L'escena de l'Anunciata o Anunciació als Pastors és considerada una de les més tradicionals i importants, doncs els pastors tenen un paper cabdal en l'imaginari nadalenc català. La formen entre tres i cinc pastors que són a l'aire lliure, al voltant d'una olla damunt d'un foc: el pastor estirat, el pastor assegut amb gest astorat, el que llesca el pa i el que fa l'allioli en un morter, menja característica del Nadal a pagès i a muntanya. Aquesta escena també sol incloure un personatge demoníac que interacciona amb els pastors.

Un altre grup de figures tradicionals el constitueixen les que estan encarades cap al lloc del Naixement i duen ofrenes. En primer lloc, l'adoració dels pastors, que solen incloure el pastor amb un xai o moltó bru al coll, figura antiquíssima i de presència universal, el pastor que guia el ramat (en Manelic) i el pastor o home de la neu que, conegut també per silvà o herbolari, representa una persona que coneix les plantes i els seus beneficis. En segon lloc, l'ofrena del poble, figures de pagesos que duen algun producte (pa, raïm, vi, un cistell, una gerra amb aigua o oli, carbassa, fruita, aviram, peix...) Finalment hi ha les figures de l'Adoració dels tres Reis -mags, vidents i astròlegs-, que provenen d'Orient i van acompanyades pels seus patges.

El segon espai important del pessebre està format per figures que retraten les activitats rurals d'exterior. Representen a tot el poble que roman aliè al que està passant i continua fent la seva feina de cada dia. No poden faltar mai en un pessebre popular la dona que va a buscar aigua al pou amb un gerro o càntir, la filadora, la bugadera que renta la roba a la riba del riu, la dona que dona menjar a l'aviram, el llaurador que llaura el camp amb dos bous i una arada, l'home que cava, el llenyataire, el pescador, el caçador, el capellà (sovint amb un paraigua vermell o damunt una somera) i les figures de músics, de gran tradició al nostre país.

Una de les figures més populars del pessebre popular català és, sens dubte, la del caganer, que se sol amagar en algun lloc per tal que sigui difícil de trobar. El tradicional està fumant i duu una barretina, però actualment n'hi ha per a tots els gustos.

Finalment, un altre conjunt de figures destacades són les d'animals domèstics, de treball agrícola o consum humà (xais, cabres, ases, vaques, porcs, galls i gallines, ànecs i oques, coloms i galls d'indi, conills...), animals de companyia i animals del camp i el bosc, com puputs, senglars, guilles, esquirols, etc

Totes les figures del pessebre popular són dins un paisatge i una vegetació que sovint fa referència a un espai natural proper i que sol incloure sempre un camí, una font, un riu amb un pont, un estany, unes muntanyes, arbres i plantes.

(Text elaborat amb aportacions de diverses artesanes de figures populars)