Renovació de la Flama de la Llengua Catalana

L'origen de la festa data del 1968, quan les entitats excursionistes van liderar als actes de commemoració del centenari del naixement de Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Una comissió formada per una vintena d'entitats van organitzar la portada d'una flama des de la tomba del lingüista, a Prada, fins a Montserrat.

Per bé que la iniciativa sorgia, en ple franquisme, com a excusa cultural, sempre va tenir un alt grau de component reivindicatiu, simbolitzant la voluntat i el compromís de l'excursionisme català -entitats fortament arrelades a tot el país i amb una notable consciència cultural i nacional- per mantenir viva la llengua catalana.

La filla de Fabra, Carola, va ser l'encarregada d'encendre la flama davant la tomba del seu pare, rellevant excursionista, flama que va ser duta per camins de muntanya fins el monestir de Montserrat. Allí, el foc que simbolitza l'esperit del català va servir per encendre una llàntia votiva instal·lada a l'atri de l'església, que duu la llegenda Flama de la llengua catalana. Encesa per la fe, portada per l'esforç i mantinguda per la voluntat d'un poble.

El trasllat del foc des de Prada a Montserrat va durar una setmana, vencent les dificultats sorgides de la dictadura, durant la qual es van realitzar 121 relleus a càrrec dels membres de 21 entitats excursionistes. El 20 d'octubre de 1968, els excursionistes es van dirigir així al el pare abat de Montserrat: 'sabem que el monestir la vetllarà amb amor, com ha vetllat sempre pels valors espirituals de la nostra terra'. Van passar dos anys perquè la festa es repetís i, des de 1970, s'ha celebrat ininterrompudament.

Des de llavors, cada any, un grup excursionista diferent s'encarrega de coordinar la festa, que culmina a Montserrat amb la rebuda del pare abat, una missa i una posterior ofrena. A la sortida d'ofici, és tradicional que diverses colles castelleres -improvisades o no- alcin pilars en honor a la flama, hi hagi ballada de sardanes o alguna conferència o col·loqui sobre el present i futur dels Països Catalans.

LA FLAMA DE LA LLENGUA

Antoni Dalmau i Jover (25/02/1990)

Unim els cors, alcem els braços,

llancem pels aires un sol crit:

la llengua mare aferma els llaços

d'uns pobles forts en l'esperit.

La germandat esquarterada

viu l'enyorança del passat

i emprèn de nou l'alta volada

clamant pels drets de llibertat.

S'han revifat les velles brases

i el foc crepita amb nou ardor.

Detestem junts odis i espases

i entonem càntics de bell amor.

La Flama és el símbol d'una parla

que ens dona alè i ens fa germans.

Som amatents a defensar-la

tots els Països Catalans!