Ball de galeres

El Ball de Galeres de Reus és un ball singular dins el panorama festiu català. Es tracta d'un ball del seguici festiu de la ciutat que simula un enfrontament naval entre quatre naus cristianes i quatre naus musulmanes en què els balladors duen una embarcació penjada al cos i una arma de foc que disparen a l'aire.

La Festa Major de Reus és, per temps, tradició i participació popular, una de les més viscudes de l'inici de l'estiu a tota la geografia catalana. Se celebra pels volts del 29 de juny, diada de Sant Pere, amb centenars d'actes d'entre els quals destaquen les processons d'anada i tornada a ofici, que compten amb un dels seguicis festius més ampli, divers i ben conservat de Catalunya.

Un dels balls més singulars del seguici festiu reusenc és el Ball de Galeres, del qual es té la primera referència l'any 1792. Va ser representat fins al primer terç del segle XIX i fou reintroduït l'any 2003. El ball simula la lluita entre quatre naus cristianes i quatre naus musulmanes que els balladors porten penjades a mig cos, subjectades per unes corretges. És un dels pocs balls en què els balladors incorporen, a manera de cavallet, una escenografia portàtil que simula ser una barca, en aquest cas, un gran veler. Capitanejant cada estol hi ha un àngel blanc (amb una espasa i un escut) i un diable vermell i negre (amb caputxa, banyes i una maça) que simbolitzen el Bé i el Mal, respectivament. Els acompanya musicalment una cobla de ministrers.

En l'actualitat, el ball només surt en quatre ocasions durant l'any: per la Festa Major de Sant Pere, el 28 i 29 de juny, i per la de la Mare de Déu de Misericòrdia, el 24 i 25 de setembre. Durant el seguici, els balladors caminen situats en dues fileres a banda i banda de carrer i de tant en tant fan una senzilla coreografia amb les naus. La representació completa del ball té lloc a plaça, on els balladors i llurs velers evolucionen fent complexes coreografies que figuren els enfrontaments navals entre moros i cristians. Els balladors disparen a l'aire unes armes de foc curtes que duen amarrades al màstil i que simulen les canonades entre vaixells. El ball acaba quan l'àngel domina el diable, que jau vençut a terra, escena que simbolitza la victòria dels cristians, el triomf del Bé sobre el Mal.

Segons alguns autors, el ball volia representar la victòria de l'armada cristiana sobre l'armada turca durant la batalla de Lepant, ocorreguda el 1571. Segons altres autors, en canvi, el Ball de Galeres podria ser hereu d'un antic ball de bergantins procedent de Falset, ja documentat a Reus el 1733 i que havia format part d'un simulacre festiu de combat entre moros i cristians molt més complex, que incloïa l'assalt a un castell, parlaments i encesa d'artificis pirotècnics. Per les seves característiques, però, el ball també podria haver representat qualsevol de les seculars activitats corsàries entre cristians i moros, alguns d'ells procedents del nord d'Àfrica, que tan abundants van ser a la costa catalana entre els segles XVI i XIX.

Hi ha altres balls semblants documentats en la nostra tradició, avui desapareguts, com el d'Os de Balaguer, que representava la batalla de Lepant en el marc de la festa major del setembre, o el Ball de Cristòfor Colom de Reus, un ball parlat que recreava diversos episodis de la conquesta d'Amèrica i en què sortien tres balladors portant sengles vaixells de cartró penjats del cos simulant el viatge per mar de les caravel·les.

Les naumàquies havien estat molt importants en les festes romanes però al nostre país només es té constància de la que es va celebrar el 12 i 13 de juliol de 1755 al riu Túria de València amb motiu del centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer. L'espectacle va consistir en jocs i cucanyes aquàtiques, demostracions de pesca, un enfrontament naval entre moros i cristians que va comptar amb la participació de cinquanta embarcacions (algunes portades des del Grau i l'Albufera) i en què el sant finalment alliberava uns captius, i un gran concert musical amb abundants lluminàries que va culminar amb un gran castell de focs.

Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé