Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Volum III: Els jocs i els esports tradicionals

Aquesta és una obra nova, necessària per al coneixement d'aquesta dimensió tan desconsiderada de la cultura del poble i alhora tan sensible com és el joc. Aquest volum vol ser una aportació en aquesta línia, des del rigor de la ciència del joc, inspirada en els fonaments de la ciència de l'acció motriu establerta per Pierre Parlebas, catedràtic de la Universitat de la Sorbona de París un punt obligat de referència. El treball dels folkloristes i etnòlegs catalans sobre els jocs no és pas nou, però ja és vell. Anar més enllà de l'etapa merament descriptiva i classificatòria d'un Maspons i Labrós, un Serra i Pagès, un Aureli Capmany o un Joan Amades -alguns d'ells quasi a un segle de nosaltres- ha estat un autèntic desafiament. Elevar el jocs i esports tradicionals a la categoria d'objecte d'estudi noble és tot un repte per als col·laboradors d'aquest volum, una ambició intel·lectual. Entre els recopiladors d'abans i els especialistes actuals no hi ha hagut un relleu, com si s'haguessin esfondrat els ponts que haurien hagut de garantir la continuïtat en la recerca. El volum s'ordena segons una seqüència lògica de la teoria a la pràctica, de la tradició a la modernitat, de les expressions identitàries a la multiculturalitat. Del joc als jocs. Del compartir al competir. Del deport als esports. En la primera part tracta sobre les teories dels jocs, i sobre la seva dimensió personal, social i cultural. Cada capítol, des de la tradició, se centra en el present i apunta les tendències de futur: professionalitat, diversitat cultural, joguines industrials i postindustrials, equipaments tecnològicament sofisticats, noves formes de desafiament, ludopaties... sense descuidar les experiències educatives en el lleure. En la segona part, es desplega un extens repertori de jocs i esports tradicionals catalans. Des de les moixaines i els jocs de falda a les pràctiques lúdiques de la gent gran.