|
Calendari: Festes de tot l'any > Campionats
|
|
Campionat de colles sardanistes
Competint per saber qui balla millor
Arreu de Catalunya, de l'1 de maig als volts de l'11 de novembre
Cada colla sardanista, com la barcelonina Maig, s'abilla amb un vestit característic
El Grup Sardanista Montserratí, ballant davant l'escultura Dona i Ocell de Joan Miró
Les Violetes del Bosc, concursant a La Gleva
|
| A banda dels aplecs i ballades que se celebren arreu de Catalunya, el món sardanista compta amb una sèrie de colles de primer nivell que, entre maig i novembre, competeixen entre si per determinar quina és la formació que balla millor i amb més elegància.
L'univers de la sardana es pot dividir en tres grans blocs. En primer lloc hi ha les sardanes que es ballen espontàniament en aplecs, trobades, festes majors i celebracions de tot tipus, en què qualsevol persona s'hi pot afegir i pot ballar-hi al costat de grans, petits, experts o no experts. Aquesta és la vessant més popular de la dansa.
En segon lloc hi ha totes aquelles persones que ballen sardanes cada cap de setmana, d'aplec sardanista en aplec sardanista, un tipus de celebració on l'objectiu principal és precisament trobar-se per ballar sardanes.
Finalment, existeix tota una altra vessant més esportiva i competitiva en què els balladors estan organitzats per colles que competeixen entre si en base a un calendari i un sistema de qualificació preestablert. Cada colla -com qualsevol equip esportiu- disposa d'un vestit característic, assaja diversos cops a la setmana, disposa d'un cap de colla que transfereix als dansaires un estil característic.
El 2007, en aquesta vessant competitiva hi havia implicades 118 colles d'arreu de Catalunya i Catalunya Nord (tant d’alevins com infantils, juvenils, grans i veteranes), que s’estructuraven en cinc demarcacions territorials: Barcelona Ciutat, Comarques Barcelonines, Comarques Gironines, Terra Ferma i Comarques de Tarragona.
Estructura del campionat
Tal com passa en qualsevol competició esportiva, el món sardanista de competició s'estructura en una sèrie de divisions qualitatives. La màxima categoria és el Bàsic d’Honor A -la Primera Divisió-, integrada per les vuit millors colles del país.
La competició s'estructura en dues fases, una primera en què es determina quines seran les cinc colles que passen a la final, i una segona que desgrana quina és la millor formació sardanista del país. La 'fase regular' comença l’1 de maig a Òdena (Anoia) i, després de cinc concursos, acaba pels volts de l’Onze de Setembre.
En aquest moment, les cinc colles que han ballat millor passen a la final, que es desenvolupa al llarg de quatre concursos. En aquests enfrontaments es determina quina és la colla campiona, títol que es lliura al concurs d’Arenys de Munt de mitjans de novembre. Al llarg de cada un dels concursos en què han ballat, les colles han estat fiscalitzades per cinc jurats diferents, és a dir, 40 persones en total, motiu pel qual el marge d’error en la classificació final és ínfim.
Paral·lelament a la final, les tres colles del Bàsic d'Honor A que no hi han pogut accedir, han de lluitar per mantenir la categoria amb les tres campiones del Bàsic d’Honor B, la Segona Divisió, enigma que es desvetlla al concurs de Balaguer de principis de novembre. Alhora, les millors colles de cada una de les cinc demarcacions territorials també competeixen amb les pitjors de l’Honor B per accedir a aquesta categoria.
La competició va iniciar-se el 1958 per iniciativa de la Unió de Colles Sardanistes, celebrant-se les ballades arreu de Catalunya. Així, les colles es desplacen cada cap de setmana a una localitat diferent per veure quina balla millor i per mirar de fer-se amb un campionat que, fins l'actualitat, té un clar propietari: la colla barcelonina Violetes del Bosc, que l'ha guanyat en una trentena d'ocasions.
Dues de deu o tres de set
L’estructura actual de la competició es va establir el 2005, moment en què també es va optar perquè les colles ballessin tres sardanes de set tirades, en comptes de les dues de deu que era habitual fins llavors.
La sardana clàssica s’estructura en dues tirades de curts i dues de llargs inicials, seguida de dues de curts més i quatre de llargs, amb dos contrapunts entremig. La sardana de set tirades respecta les dues tirades de curts i llargs inicials, però a continuació tan sols executa una tirada de curts i dues de llargs, amb tan sols un contrapunt. Així es manté l’essència de la dansa, per bé que optimitzant-ne la durada.
La Unió de Colles Sardanistes, organitzadora del campionat des de 1958, va considerar que la competició guanyava en vistositat si el públic veia i escoltava tres sardanes diferents, alhora que el nivell d’exigència per a les colles era equivalent tant en un cas com en l’altre.
La Unió de Colles Sardanistes
El 1958, un grup de colles es van unir per constituir una associació que els conferís la identitat corporativa necessària en aquells moments per no perdre la independència el règim dictatorial de l'època, i per posar ordre en aquell col·lectiu de sardanistes de competició. Així va néixer la Unió de Colles Sardanistes.
Els seus fundadors, motivats pels beneficis d'unir en un sol bloc les colles existents, van saber projectar aquesta necessitat a les colles que, en un principi eren reticents a perdre la independència de la qual havien gaudit fins aleshores, a canvi de formar part d'un projecte que no veien del tot clar. Finalment, i amb temps, es va arribar a assolir l'adhesió de totes les colles del país.
Text: Redacció festes.org
|
|
|
| |
| |
| |
|
| |
|
|
 |
|
ECOSISTEMA
)
)
)
