Festes de la Mare de Déu de la Salut

La nit del 6 al 7 de setembre es rememora el Retorn i el mateix dia 7, vesprà de la Mare de Déu, les campanes de la Basílica de Sant Jaume inicien un ritme potent que ressona en tota la ciutat, el Repic de la Xerevia, un volteig originari de la Seu de València que marca l'immediat inici de la festa i la primera de tres processons, la de les Promeses, a partir de les 10 de la nit.

L'endemà al matí, 8 de setembre, dia de la patrona, té lloc la segona processó, coneguda com a processoneta del matí, la més breu de les tres, per bé que també la més intensa i visitada de les processons. Un dels moments culminants de la festa és l'entrada de la imatge de la Mare de Déu de la Salut en la Basílica de Sant Jaume. Dins un espai reduït de la plaça Major tots els balls dansen al mateix temps, en un dels quadres plàstics més barrocs de la festa, mentre els portadors de la imatge realitzen un al·legòric triple intent d'entrada que culmina en un apoteòsic final d'aplaudiments multitudinari.

Al capvespre té lloc l'esperada Processó de la Volta General, la més important de totes. Per exemplificar la seva particularitat, el recorregut es fa a la inversa de les altres dues. A més dels balls, en aquesta també hi participen diversos personatges bíblics, explicant als espectadors la nissaga de la Mare de Déu i els Sants Patrons.

L'estructura de la processó de la Volta General és invariable, any rere any. La Creu Major, del 1739, obra de l'argenter Antoni Reinot, separa la part profana de la part religiosa de la processó.

Els Misteris o martiris són els encarregats d'obrir la desfilada. Se'n té constància escrita des de 1883, amb la particularitat que, als anys 60, un grup d'algemesins es va encarregar de refer-los en valencià. Són el Misteri de la temptació, el Misteri d'Abraham i Isaac, el Martiri de santa Bàrbara, el Martiri de Sant Bernat i les Germanetes i el Misteri de la Mare de Déu de la Salut (o dels capellanets)

A continuació dels misteris desfilen els balls, amb la muixeranga al capdavant de tots, com li correspon per antiguitat.

La Muixeranga

La Muixeranga, més que no pas una una dansa, és un conjunt de quadres plàstics d'origen religiós, molt estesa arreu del País Valencià (Sueca, l'Alcúdia, Peníscola, l'Olleria...), per bé que Algemesí ha sigut l'única vila que n'ha mantingut la continuïtat històrica.

Documentada de manera fefaent ja al 1724, durant la celebració de les primers festes solemnes en honor a la Mare de Déu de la Salut, els seus integrants realitzen balls, torres i figures vestits amb una indumentària d'allò més característica: brusa cenyida i recta, botonada per davant, i pantalons llargs, ambdues peces són de tires verticals vermelles i blaves sobre fons de ratlles blanques, amb disposició arlequinada. D'aquests mateixos colors és el barret amb orelles que duen els muixeranguers, que calcen espardenyes de sola prima.

Els muixeranguers evolucionen al so de dolçaina i tabal, que executa dues tornades bàsiques: una per a la dansa del ball i l'altra, més coneguda popularment com a muixeranga, senzilla i emocionant, amb ritme molt pautat, que serveix de guia en l'alçament de les torres.

La Muixeranga evoluciona de tres maneres diferents:

a) El ball, passeig o floretes, en què els muixeranguers es col·loquen en dues fileres i evolucionen, portant atxes enceses a les mans, alçant-se dempeus enlairant l'atxa i aclofant-se davallant-la alternativament

b) Torres humanes o pujades. Es basteixen d'una manera molt primitiva: plegades les articulacions, els muixeranguers resten flexionats fins que ja han pujat tots, i tot seguit van alçant-se progressivament de baix cap amunt al so de la tonada. La torre sempre és rematada per un xiquet -abans vestit d'àngel- que amb els braços oberts alça una cama.

c) Figures plàstiques, algunes amb intencionalitat religiosa ('la Maria', 'l'Enterrament', 'l'Altar'...) i d'altres de profanes ('la Grossa', 'l'Aranya', 'el Tigre'...)

La resta de la processó

Just darrere de la Muixeranga hi desfilen els bastonets, documentats ja de 1839, la Carxofa, un ball de cintes que pren el nom de la carxofa que hi ha al capdamunt del pal on hi ha lligades les cintes. Quan s'acaba la processó, s'obri la Carxofa i n'ix un colom blanc, representació de l'Assumpció de la Mare de Déu. Seguidament a la Carxofa hi desfilen els Arquets, separats del ball de la Carxofa el 1988. Tanquen la part profana de la processó les Pastoretes -documentades des de 1834- i les Llauradores -de 1906.

La Creu Barroca obre la part religiosa de la processó, seguida dels Tornejants, el segon ball més característic de la processó, datat de 1800, i l'únic que té l'honor de dansar dins la part religiosa de la processó. Segons l'opinió generalitzada dels algemesiencs, els Tornejants són els cavallers de la Mare de Déu. La seva indumentària recorda la d'un genet descavalcat, amb casc i, sobre el rostre, una careta de fil d'aram, que pretén recordar un elm. Dansen al so d'una música primitivíssima, que es redueix a colps de timbal secs i redoblats.

Els Tornejants precedeixen el guió de la Mare de Déu, que porta, darrere seu, tot de xiquets que representen diverses escenes bíbliques (Josuè, Moisès, els Sants Patrons...), els festers dels quatre barris, capellans i religiosos, els volants, les andes de la Mare de Déu i les presidències eclesiàstica i civil.