Festa del pi de maig

Sant Llorenç Savall celebra, cada primer de maig, el ritus de l'arbre, una cerimònia mitjançant la qual es reforcen els vincles amb la natura i el poble. El ritus, que posa a prova l'enginy, l'organització i la força de la comunitat, aconsegueix agermanar a petits i grans al voltant d'un objectiu comú: alçar a la plaça major un gran arbre, símbol de la nova vida que amb la Primavera reneix cada any.

El ritus de l'arbre maig es celebra de forma semblant a moltes poblacions catalanes, com a la veïna Matadepera, que l'ha traslladat al gener per tal de fer-lo coincidir amb les festes de Sant Sebastià. També es celebra, de forma semblant en molts altres indrets del món, com una celebració de canvi de fase en la vida col·lectiva i natural, una espècie d'any nou (simbolitzat per l'arbre), que sempre coincideix amb l'acabament de l'hivern i l'inici de la primavera natural. A Sant Llorenç Savall, aquest ritual d'arrels ancestrals va estar a punt de desaparèixer quan el franquisme el va prohibir, però en l'actualitat està experimentant una nova embranzida.

La seqüència ritual

La festa comença a primera hora del matí de dissabte quan un grup de persones s'apleguen a la plaça de la vila per anar caminant fins a l'indret on hi ha l'arbre escollit. La caminada endinsa els participants fins a l'interior de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, un massís muntanyós declarat Parc Natural, ple d'alzines, pins i altres arbres i plantes. El camí, que dura menys d'una hora, passa pel Pi de les Quatre Besses del Dalmau, un dels arbres monumentals més grans i antics del massís, que té la particularitat que té quatre grans branques. El pi, que té més de dos-cents anys d'història i més de vint i cinc metres d'alçada, està greument malalt. Un dels costums de la jornada és aturar-se al costat del pi, fer-se una fotografia amb ell i escoltar les meravelloses històries que se n'expliquen.

La comitiva segueix caminant fins l'indret on hi ha l'arbre escollit per a ser sacrificat aquest any, cada any un lloc diferent. Una vegada arribats allà els participants el tiren a terra i li esporguen les branques (fins a deixar només la part de dalt de tot) i el carreguen dalt d'un camió que el traslladarà fins al centre del poble. Tot aquest procés -sacrificar l'arbre i dur-lo fins a l'interior del poble- està avui força motoritzat i s'utilitzen les eines modernes, però antigament, aquest era un procés que es realitzava només mitjançant la força humana i animal: l'arbre es tallava amb destral, es treia del bosc amb l'ajuda d'un cavall matxo que el duia fins al camí i des d'allà es duia en carro fins la plaça del poble. Amb la recuperació de les tradicions i les arrels, en l'actualitat moltes poblacions tornen a fer el ritus de l'arbre mitjançant aquests procediments manuals, molt més apassionants i engrescadors.

Una vegada l'arbre ha estat tallat i carregat sobre el camió, els participants que han anat a cercar-lo esmorzen tranquil·lament. Tot seguit, inicien el camí de tornada fins al poble, ara per la carretera. Amb tota la canalla a sobre, acompanyant l'arbre, el camió i una corrua de cotxes arriben a la plaça major, fent sonar els claxons i saludant a tots els qui omplen de goma gom la plaça. Una vegada allà, comença un dels moments més esperats de tota la celebració: la replantada de l'arbre al bell mig de la plaça major. El procés, que és acompanyat en tot moment pel so de les gralles, tabals i timbals, comença amb l'arrencada de l'escorça de l'arbre, que es fa amb una destral. Una vegada l'arbre està ben pelat, i encara estirat a terra, se li lliguen les grans cordes amb les quals serà posat dret, una senyera i un pernil o algun altre embotit. Una vegada encalçat l'arbre dins el forat que hi ha a terra, el bell mig de la plaça, els assistents, petits i grans, comencen a estirar de les cordes fins a posar dret l'arbre. El procés, que no està exempt de risc i requereix d'una bona coordinació entre força, equilibri i destresa, es realitza acompanyat amb la música tradicional. La culminació del redreçament del pi provoca un esclat d'alegria col·lectiva. Amb el pi ja alçat, la música continua, es dansen balls tradicionals al voltant de l'arbre. També apareix el gegant manotes que representa el famós bandoler de Sant Llorenç Savall Joan Muntada,, que formà part de la colla d'en Perot Rocaguinarda i que empaitant els més petits, recorda a tothom que som en terra de bandolers.

Expliquen que antigament la Festa del Pi de Sant Llorenç Savall també incloïa la pujada a l'arbre per part dels homes més valents del poble. Qui aconseguia pujar fins dalt de tot del pi, que sempre havia fet entre 15 i 20 metres d'alçada, s'enduia el premi que hi ha havia al capdamunt i que cada any era diferent: una olla de fang plena de caramels i altres llepolies, un pernil, un pollastre mort, etc.

També expliquen que aquesta pujada al pi sovint no es feia el mateix dia en què arribava l'arbre a plaça si no de nit, d'estranquis, d'amagatotis, quan ningú no s'ho esperava, fruit de converses nocturnes i amb l'objectiu de recollir el premi. També expliquen alguns anys el pi era objecte de joc entre els joves que jugaven a mirar de tombar-lo per endur-se els embotits que hi havia dalt de tot.

(Text elaborat amb aportacions de Maite Montfort)