El Basilisc

L'aparició d'ous petits i sens rovell és un fenomen real en aquelles llars on hi ha galls i gallines. Les gallines, després d'acabar un cicle i abans de començar-ne un de nou ponen un ou petit i sense rovell, estèril. Aquest darrer ou que pon una gallina s'anomena 'ou nan', 'ou clar' o 'ou de cap de posta'.

La creença que aquest ou misteriós és de gall - un fet impossible- havia estat comuna a Catalunya i a Mallorca. Tradicionalment a pagès s'ha cregut que de tant en tant els galls, sobretot els més grans i els que estan a punt de morir, posen un ou, més petit del normal i sense rovell, un fet anòmal que s'interpreta com un mal averany. Cels Gomis va recollir aquesta creença a la seva Zoologia popular catalana (1910):

«Quan lo gall pon és senyal de desgràcia per la casa en que'l tenen. L'ou de gall és petit com un ou de colom y no té rovell. Si's colga aquest ou dins d'un femer ne surt un basilisch o bé un serpent molt fiero.»

Sigui post per un gall o per una gallina, s'imaginava que aquest petit ou estèril podia ésser covat per una serp, animal força comú en els corrals de gallines i que quan això succeïa, l'animal que sortia d'aquest ou era una bèstia molt estranya i perillosa: el basilisc. A l'Empordà deien que en sortien una munió d'esperits o follets.

Característiques del basilisc

'Lo besalís és pocha bèstia, e tant de verí, que solament ab la vista aucien les hòmens. E aquests són reys de les serps; e no és bèstia al món qui·s vulla combatre ab ells. E per tot là hon passen, per lo gran verí que han, sequen los arbres e erbas. E aquests muden tots anys la pell, axí con fa la serp, e puys renovella.'

Així és com trobem descrit el basilisc en el manuscrit 82 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, que conté la crònica universal de Joan de Bur, del 1425. I és que 'basiliscus' en grec significa 'petit rei'.

El basilisc, també anomenat basalís, basilich o basilís, presenta un aspecte híbrid, format per les característiques de diferents animals. El basilisc es caracteritza per ser un animal fabulós mig au i mig rèptil, concretament, mig gall i mig serp. Segons el folklorista Joan Amades, la forma que solen atribuir al basilisc és la d'una serpeta curta o la d'una sargantana amb la boca allargada, per això també és anomenat serpeta (Ribagorça).

La principal característica d'aquesta bèstia és que té un esguard mortífer, una mirada que mata amb un sol cop d'ull. La seva ullada és la seva arma més poderosa: aquell que el miri directament als ulls hi troba la mort instantània i aquell que el miri indirectament (a través d'alguna cosa) queda petrificat.

Hom creu que el basilisc s'amaga en aquells llocs on hi ha or i, per això, se'l considera guardià de tresors. Antigament, els cementiris eren un lloc on hi havia or, doncs els morts eren enterrats amb les seves possessions, i per això, molts hi anaven. Això si, sempre amb un mirall per tal de no topar-se de cara amb el basilisc. Joan Amades ja va advertir que el basilisc sembla 'inventat pel mateix poble per protegir les sepultures de ser violades (...)'.

Malgrat la popularitat d'aquest misteri dels petits ous sense rovell a pagès, a Catalunya només hi ha unes poques peces del bestiari festiu que representin l'animal fabulós que en surt. D'entre les més destacades hi ha el Basilisc de Reus (de l'any 2007), el Gallarut del barri de les Fonts d'Olot (del 1996) i el de Barcelona, avui desaparegut però ja documentat al segle XV.