|
Calendari: Festes d'Estiu > Festes de Sant Joan > L'Haro o falla gran
|
|
Hèsta deth Taro
Foc, flames i excitació al voltant del Taro
Arties (era Val d'Aran), 23 de juny
El Taro, a la tarda
El Taro encès
El Taro s'arrossega pels carrers
Combustible per fer més altes les flames
La gent travessa les flames saltant
Regueró d'espurnes que deixa durant el trajecte
El Taro a la plaça major
|
| Arties celebra la festa de Sant Joan al voltant del Taro, un tronc d’avet enorme al qual es cala foc i s’arrossega pels carrers i places del poble, en un trajecte esbojarrat i festiu que es desenvolupa entre la música i els crits dels joves que salten amb excitació per damunt de les seves flames.
Com en altres poblacions del Pirineu, el poble d’Arties, a la Vall d’Aran, celebra l'arribada del solstici d'estiu al voltant del foc purificador. Situada en un moment de l’any en què tradicionalment els ramaders aranesos començaven a pujar el bestiar a pasturar als prats més alts de les muntanyes, la festa del Taro fou, i encara és, un punt d’inflexió en el calendari festiu anual. Els actes es desenvolupen en el marc de la Festa Major de Sant Joan, la festa popular més important de l’any en aquesta localitat.
Segons la tradició, el foc de Sant Joan, i especialment les seves cendres, tenen virtuts profilàctiques (de protecció), purificadores (de renovació) i fertilitzants. A Arties és creença popular que les flames i les cendres escampades per tots els carrers durant la festa del Taro ajuden a allunyar els esperits malèfics del poble, que en aquesta zona es coneixen amb el nom d’«erulets».
La seqüència ritual
Els preparatius de la festa comencen un mes abans quan un grup d’homes joves surten al bosc a buscar l’avet més alt, dret i bonic que troben i el porten fins a l’interior del poble, on és escorçat i desbrancat. Una vegada el tronc està pelat, s’obre pel mig —des del seu cap més gruixut i fins a la meitat de la seva altura— amb l’ajuda d’uns tascons de teia que es queden entatxonats al tronc. Dues setmanes abans del dia de la festa, amb l’ajuda de cordes i falques, es replanta —amb el cantó asclat cap per amunt— en un indret especialment preparat per a l’ocasió, en un extrem del poble, on es deixa assecar fins a la nit de Sant Joan.
A Arties, d’aquest altíssim tòtem —pot arribar a fer més de vuit metres d’alçada—, en diuen Taro, tal com en altres indrets del Pirineu l’anomenen Haro o Faro perquè, clavat en un lloc ben visible i encès, aquest gran tronc fa les funcions de far, il·lumina en la fosca nit i dóna llum a la festa que es desenvolupa al voltant seu. De fet, el mot prové de faró o de far, paraules que al·ludeixen a una foguera que serveix de senyal, una claror de llum que es projecta en dies de festa. Al Pallars i a l’Alta Ribagorça aquest «faro» és el senyal que dóna inici a les baixades de falles, uns troncs de mides i formes diferents que són carregats encesos a les espatlles pels joves des d’un turó proper al poble fins a la plaça. I a Les, poble veí d’Arties l’Haro s’encén al bell mig de la plaça i dóna pas a un conjunt de balls tradicionals aranesos que s’efectuen al seu voltant. A Arties, en canvi, el Taro i la festa, tot i tenir un origen comú amb altres celebracions solsticials semblants pirinenques, ha agafat un altre camí i el ritu és sorprenentment diferent.
Abans de la mitjanit, els joves es van concentrant sota el Taro, tot cantant, ballant i bevent a l’espera que se li cali foc al tronc. En un moment, al crit de «Taro húec», que en aranès vol dir ‘foc al Taro!’, li encenen el tronc i, quan ja crema abundantment, el fan caure a terra. Comença aleshores el moment més esperat de la festa: amb l’ajuda d’unes llargues cordes, el van arrossegant de forma tumultuosa, excitada i festiva pels carrers del poble. Una xaranga acompanya amb música els joves que durant tota la nit pronuncien el seu crit de festa mentre empaiten el tronc ardent: «Arties triquitri, triqui triqui ti!. En determinats indrets, la comitiva s’atura i els joves llancen gasoil a les flames enganxades al tronc per tal de generar unes flames molt més altes, moment que és aprofitat pels assistents per saltar per damunt del Taro i travessar, així, el foc.
El trajecte amb el tronc arrossegat pels carrers i les places d’Arties dura unes hores i fa parada a la plaça Urtau on es dispara un petit castell de focs i s’encén el Taro infantil, que utilitzen els més petits per imitar els grans. La comitiva de foc al voltant del Taro encès continua el seu recorregut fins a altes hores de la matinada i acaba davant de la casa de l’alcalde, indret on es deixa de forma definitiva l’arbre ja quasi carbonitzat. L’origen del costum de portar el Taro fins a la casa de la màxima autoritat política del poble i l’obligació d’aquest d’apagar-lo i de convidar a beure tots els que han arribat fins allà, és encara un misteri per als habitants d’Arties, tot i que popularment es creu que és un privilegi poder quedar-se amb les restes del tronc, les cendres i les brases del qual es considera que tenen virtuts purificadores i fertilitzants.
Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé
|
|
|
| |
| |
| |
|
| |
|
|
 |
|
ECOSISTEMA
)
)
)
)
)
)
)
