NOTICIES

NOTICIES
Catalunya
País Valencià
Illes Balears
Franja de Ponent
Catalunya Nord

CALENDARI

CALENDARI
Festes Hivern
Festes Primavera
Festes Estiu
Festes Tardor
Festes Tot l'any

ECOSISTEMA

ECOSISTEMA
Protagonistes
Proveïdors
Institucions
Cultura popular
Autors

MEDIATECA

MEDIATECA
Llibres
Audio / CD
Vídeo / DVD
Articles
Revistes

ALTRES CULTURES

ALTRES CULTURES
Festes del món
Etnografia Comparada
Nouvingudes
Webs temàtics

PROPOSTES

PROPOSTES
Monogràfics
Exposicions
Recerques

PARTICIPAR

PARTICIPA
Afegir un enllaç
Afegir una festa
Fer una donació
Subscripció

FESTES.ORG

FESTES.ORG
Què és
Qui som
Publicitat
Contacte
Español/English
Dimarts, 20 de novembre de 2018 | Octavi | Dia Universal de l'Infant    cerca       subscriu-te   

Calendari: Festes d'Estiu > Altres festes de juliol > Aplecs i diades


Aplec del Pi de les Tres Branques
Una trobada reivindicativa sota l'arbre de tots els catalans
El pla de Campllong / Castellar del Riu (el Berguedà), tercer diumenge de juliol


El pi tant simbolitza la Santíssima Trinitat com de la unitat de les terres de parla catalana


El Pi, quan encara estava viu


Els parlaments constitueixen un dels actes essencials de l'aplec


El cantautor Roger Mas va amenitzar l'aplec del 2007


Una imatge dels actes del 2007 al Pi Jove


 

Al pla de Campllong, al terme municipal de Castellar del Riu, s’hi troba un pi roig de tres branques. Des de fa segles, se l’ha vist com un símbol de la Santíssima Trinitat i dels Països Catalans. En motiu d’aquesta segona interpretació, cada tercer diumenge de juliol s’hi celebra un aplec a mig camí entre la festa i la reivindicació.

El Pi de les Tres Branques és un pi roig, Pinus silvestris, que, des del 20 d’octubre de 1987 té la consideració d'arbre monumental de Catalunya. Situat al Pla de Campllong, a 1.290 metres d’alçada sobre el nivell del mar, cada any és l’escenari d’una trobada de tots els colors del catalanisme cívic, cultural i polític.

Diversos documents i catecismes del segle XVIII i XIX ja fan referència a l’existència del Pi i el comparen amb la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant), per bé que no serà fins el 1888, quan mossèn Jacint Verdaguer escrigui el poema Lo pi de les tres branques, que la seva existència es popularitzarà arreu dels territoris de parla catalana amb qui compara les tres branques: Catalunya, València i Mallorca. Segons l’erudit Ramon Felipó, "el Pi de les Tres Branques, era conegut i potser venerat per petites minories locals abans de la poesia de mossèn Jacint Verdaguer, però si no hagués estat pels seus versos, mai no haguera assolit el renom que actualment gaudeix".

A l’entorn del Pi, des de principis del segle XX, s'hi comencen a celebrar trobades de joves patriotes separatistes, majoritàriament de la Unió Catalanista. A partir d'aleshores, cada any s'hi celebrarà un aplec, esdevenint un símbol de lluita per les llibertats nacionals.

Tot i la importància i el renom que van adquirir aquests aplecs, Felipó també alerta: "La tradició i la llegenda ve d’antic; sempre, es diu, que s’ha venerat com un arbre sagrat o com l’arbre de casa. L’església catòlica ha atorgat indulgències a les pregàries fetes davant seu. L’arbre ha esdevingut una figura mítica per als catòlics, per als berguedans o per a tots els catalanoparlants. Per als primers representa un dels misteris més importants de la fe, per els berguedans la imatge de la pròpia identitat local o comarcal, per als darrers és un emblema de la unitat de les terres de llengua catalana i la voluntat d’un poble de viure i perviure".

La projecció que actualment té el Pi de les Tres Branques no s’entendria sense el poema de Jacint Verdaguer, que va popularitzar-ne el coneixement arreu del país. Felipó sosté la tesi que "Verdaguer va transformar el que només era un arbre singular de Catalunya, en un dels símbols del catalanisme (...). Mossèn Jacint Verdaguer va crear del Pi de les Tres Branques, un mite patriòtic, on no més hi havia hagut simbolisme religiós fins llavors".

El Pi, però, va morir cap a l’any 1913, per causes no del tot precises: una ferida de destral, la construcció d’una carretera molt propera, l’interès per extreure’n resina, la voluntat de destruir-lo en tant que símbol de la nació... Malgrat aquest contratemps, els apleguistes van continuar preservant l’arbre mort i celebrant-hi la festa.

El 1921 van tenir lloc eleccions a la Mancomunitat de Catalunya, de les quals van sortir-ne triomfadores les forces catalanistes i democràtiques, enfront dels partits monàrquics. Es té constància que els nacionalistes berguedans van decidir celebrar-ho aplegant-se al Pi i celebrant-hi una missa, una ballada popular, una audició de sardanes... Aquella multitudinària diada va marcar un abans i un després, per bé que les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco no li van poder donar gaire continuïtat.

La festa reinstaurada

Amb l’arribada al poder gràcies a les armes del general Francisco Franco, l’aplec va ser prohibit rotundament. No va ser fins el 1980 que la trobada al pla de Campllong es va reinstaurar, convocada per l’Ajuntament de Berga. A partir d’aquesta data, en què s’hi van aplegar 3.000 persones, l’aplec més o menys festiu es va transmutar en una Diada Nacionalista, amb presència de totes les sensibilitats del catalanisme, des del president del Parlament, Heribert Barrera, al conseller de la Presidència Miquel Coll i Alentorn, diputats, regidors, dirigents sindicals, el bisbe Antoni Deig, mossèn Ballarín, els literats Vicent Andrés Estellés, Fèlix Cucurull...

Les primeres diades es van convocar per Sant Jaume (25 de juliol), com la de l’any 1921, diada festiva a Catalunya. Després, la celebració es traslladaria al tercer diumenge de juliol. La Diada Nacionalista del Pi de les Tres Branques va arribar a aplegar fins a 14.000 persones, per bé que, a partir de 1986, van començar els enfrontaments entre diversos sectors del catalanisme. Aquell any, un grup d’independentistes va increpar els militants de Convergència i va cremar banderes espanyoles; l’any següent, CDC i ERC no van assistir a l’acte; el 1988, les diverses sensibilitats que convivien al si del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) es van enfrontar entre elles; el 1991, alguns militants del MDT van agredir físicament les joventuts d’ERC i de CDC...

El 1996, la degeneració de la festa va arribar al seu clímax, quan un grup de 30 independentistes encaputxats es va enfrontar a un altre col·lectiu independentista, provocant deu ferits lleus. A partir de llavors, les autoritats locals i nacionals van decidir reconduir la diada i retornar-li el seu esperit festiu. El punt d’inflexió que van suposar els aldarulls de 1996 va servir perquè, a partir de llavors, la festa comencés a recuperar el seu caràcter primigeni, fins al punt que, actualment, diversos col·lectius de la societat civil d’arreu del país tornen a organitzar autocars per assistir a la trobada i retrobar-se amb amics, coneguts i saludats de tots els racons del territori.

És habitual que, a migdia, tingui lloc un acte patriòtic amb parlaments de representants de cadascun dels Països Catalans. A la una, una cobla amenitza la jornada amb una audició de sardanes, per donar pas, tot seguit, a un dinar popular entre les diverses colles de gent que han assistit a la diada.

El Pi Jove

A uns 200 metres d'on es troba el Pi, n’hi ha un altre que també té tres branques, conegut popularment com el Pi Jove. El ‘Calaix de sastre’ del baró de Maldà demostra que aquest segon pi ja existia l’any 1810. Actualment fa uns 20 metres d'alçada i, en tant que encara és viu, hi ha qui l’identifica com la renascuda lluita de les noves generacions per la unitat dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

El 1921, el polític i poeta Ventura Gassol ja va insistir en la importància del Pi Jove com a hereu legítim del simbolisme que representava el Pi Vell. Malgrat tot, quan l’Aplec del Pi de les Tres Branques es va reinstaurar, el 1980, es va continuar fent al Pi Vell, sense tenir gens en compte el Pi Jove. Això va provocar que els joves independentistes, recuperant la iniciativa de Ventura Gassol, hi realitzessin allí la seva trobada.

Text: Redacció festes.org

Imatges: Joan Requesens i Roca, i arxiu festes.org


  8575 lectures  

   imprimir compartir:   Facebook  google buzz Twitter  





comprar
Mossén Cinto i el Pi de les Tres Branques
Felipó Oriol, Ramon / Edicions El Mèdol
El Pi de les Tres Branques és un dels símbols del catalanisme actual. Però ...

llegir
Quan va morir El Pi de les Tres Branques?
Felipó Oriol, Ramon / festes.org
La cultura catalana té la Gran Enciclopèdia Catalana (G.E.C.), que és -o ...




Festes.org Associació Cultural Rebombori Digital Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura Botarga Produccions S.L
peu
A Internet des del 03-1999 versió 4.2 estrenada el 02-2011
Estem en construcció permanent - Actualitzacions RSS RSS
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Crèdits del web · Avís legal · Política de privadesa · Ús de galetes · Contacte
© 1999-2018 festes.org