Animals totèmics occitans

Igual que Catalunya, Occitània disposa d'una llarga tradició en bestiari festiu. Són els anomenats animals totèmics, figures zoomòrfiques que representen éssers pertanyents a la història llegendària i mítica de la població que representen i que, amb el temps, s'han convertit en emblemes de la seva identitat.

De bestiari festiu n'hi ha a tot arreu del món. Ara bé, un dels territoris europeus on hi ha més concentració d'animals festius és el que va de Catalunya a la Provença francesa, Llenguadoc-Rosselló inclosa.

Els animals totèmics occitans

Occitània disposa d'un tipus de bèsties festives amb unes característiques pròpies, força diferents de les catalanes. Per començar, els anomenen 'animals totèmics' i no bestiari.

La primera característica d'aquestes figures festives és que són majoritariament animals benèfics i que no duen pirotècnia. N'hi ha molta menys quantitat que a Catalunya, però n'hi una extraordinària diversitat: cavalls, poltres, tortugues, conills, cargols, toros i bous, vaques, cabres camells, porcs... Molts són duts amb rodes, tot i que també n'hi ha que són carregats -per sota- per persones.

La tipologia més comuna, potser definitòria del bestiari occità, seria la que pertanyen bèsties com les de Meze, Pézenac, Gignac, Vias, Montblanc, Bessan o Lopian. Es tracta d'animals amb un cos amb forma d'arc, de 'n', fet de fusta i fibres vegetals, buit per dins, recobert amb una tela i guarnit amb abundants flors de paper de tots colors. És portat per sota per un nombre variable de joves (fins a 12 persones) i també es caracteritza pel llarg coll, extensible, que culmina amb el cap de l'animal: una peça de fusta ben treballada que inclou un mecanisme que li permet obrir i tancar la boca. La majoria d'aquest tipus de bèstia s'identifiquen amb un poltre o pollí, 'poulain' però també hi ha bous, senglars, llops i ases que tenen aquestes característiques.

Una altra singularitat d'aquest tipus de bèsties és, sens dubte, la forma com els portadors les fan ballar. Els joves que van a dins -especialment ja avançada la cercavila-, les mouen amb força i un ritme trepidant, sovint cantant amb ganes. La bèstia sembla talment un animal desbocat, descontrolat, feréstec i per això hi ha uns acompanyants -el menador- que la van guiant picant-li el cos amb un pal i un fuet. En determinats moments de la marxa, els portadors posen el cos de l'animal cap per amunt una vegada i una altra i el fan caure sobre seu. Quan s'aturen li donen palla perquè mengi i agafi forces, un fet que contribueix a fer creure que l'animal és viu.

En alguns casos hi ha una interacció intensa entre el bestiari i el públic. La bèstia actua conforme els paràmetres de la seva llegenda originària, com en el cas del Poulain de Vias: durant el seu deambular pels carrers, agafa per sorpresa determinades noies que es troba i les posen a l'interior de la carcassa, emulant el que la llegenda explica. Una vegada dins, la sacsegen i ballen amb ella fins que en tenen prou, moment que la dona momentània i lúdicament 'raptada' aprofita per escapolir-se, despentinada i entre grans rialles. En d'altres casos, com en el cas del bou de Mèze, fan passar els nens més petits per la boca de l'animal, com si els engolís, i surten per la panxa, talment com en el conte del Patufet.