El tió

La cerimònia del Tió de Nadal és una romanalla d'un antic culte a un amulet domèstic protector de la família que els nostres avantpassats realitzaven pels volts del solstici d'hivern. Amb les transformacions que el temps imposa i malgrat l'arribada de costums forasters, aquest ritu nadalenc manté la plena vigència en terres catalanes.

El Tió de Nadal és un tros d'un arbre -ara un tronc però originàriament una rabassa- que també és conegut amb altres noms: als Pirineus s'anomena Rabassa, Tronca de Nadal, Conco, Soca o Tidún de Nadau (Vall d'Aran), mentre que a la Plana de Vic, Vallès, Penedès, Pla de Barcelona, Lluçanès, Conca de Barberà, Alt Empordà, etc l'anomenen Tió de Nadal. Aquest tros de soca d'arbre gruixuda és el protagonista d'un dels ritus tradicionals propis del Nadal català.

Un tronc amb vida

Aquest ritu familiar destinat als infants més petits se celebra en moltes llars catalanes en dates nadalenques. Comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o a més tardar per Santa Llúcia (13 de desembre), quan el tió fa la seva aparició a la casa.

En alguns indrets es va a cercar la soca d'arbre en un bosc, que es tria panxuda i proveïda d'algun forat natural per a poder-la farcir. (Modernament, el tió de Nadal no sempre és un vertader tió o boscall: hi ha llocs on fan servir de tió una caixa vella, un tamboret o li donen una determinada forma a un tronc.)

El tió es pot anar a buscar al bosc però també pot arribar per sorpresa a casa un dia qualsevol, provocant l'admiració i l'alegria dels infants.

A partir d'aquell dia i fins la nit de Nadal, la mainada té cura d'aquest tronc: li dóna de menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Quan els infants veuen que, matí rere matí, el menjar que han posat al tió desapareix, queden fascinats i pensen que aquell tronc s'ha convertit en un ésser viu. El misteri està servit i aquesta presència màgica que s'està a la cuina o al menjador de casa formarà part de la família fins la nit de Nadal.

Fer cagar el tió

Segons el costum tradicional, la cerimònia propiament dita de fer cagar el tió té lloc durant la nit de Nadal, mentre s'espera l'arribada del nou dia i abans d'assistir a les activitats de mitjanit, com la Missa del Gall. Aquesta nit, el tió es col·loca al costat del foc (si la casa en té) i es beneeix mitjançant diferents procediments, sovint ruixant-lo amb vi o bé resant una oració. Una vegada beneït, els infants s'agrupen al seu voltant armats amb vares de fusta i li engeguen cops de bastó per fer-li 'cagar' les llaminadures mentre entonen diferents cançons.

El repertori de cançons per fer cagar al tió és extensíssim. Al tractar-se d'un costum familiar, les variants de la cançó del tió poden canviar d'una casa a l'altre. (En aquest enllaç en trobaràs moltes).

Una vegada s'ha acabat de cantar la cançó, els infants recullen els regals que el tió els ha deixat. El tió no acostuma a deixar regals voluminosos sino llaminadures i dolços, torrons i neules per als més petits. En alguns indrets la quitxalla és traslladada a una habitació apart durant uns moments on se'ls entreté de diverses maneres i es canta el 'parenostre del tió', una cançó llarga, que també té algunes variants, que serveix per fer més curt l'interludi d'espera. Tanta és l'emoció per saber que els ha cagat el tió, que molts, abans d'acabar, ja pregunten ansiosos: 'Ja ha cagat el tió?'.

La cerimònia es pot repetir tantes vegades com es vulgui fins que el tió ja no té res més per donar. Una última 'cagada' especial, en la que el tronc caga una arengada ben salada o un all, ceba o algun altre element (com cendra, excrements de corder, menjar per a gossos, carbó, etc) és l'encarregada de fer saber als infants que ja no piquin més, doncs el tió ja no pot donar més de si.

En algunes comarques, la tradició marca que el tió cagui la 'Rabassa', un tortell que el padrins regalen als seus fillols per Nadal.

Les variacions de la celebració avui

Amb l'arribada de la modernitat i d'altres personatges i costums forasters que duen regals a la mainada, la tradició del tió ha experimentat alguns canvis importants. En primer lloc, en moltes cases el tronc del tió ja no es crema al foc. La cerimònia, doncs, ja no té res a veure amb el foc. En moltes cases la llar de foc ha estat substituïda per les modernes estufes i el centre d'atenció i reunió familiars es consagra al voltant de l'aparell de televisió.

En segon lloc, també hi ha hagut canvis respecte al moment d'executar el ritu del tió: tot i que en molts indrets es fa la nit de Nadal, seguint estrictament el costum tradicional, en moltes llars la cerimònia la celebren el matí de Nadal, abans o després del dinar, i altres, després de sopar del mateix jorn.

En tercer lloc també hi ha hagut canvis en quant als regals que porta: tot i que encara avui el tió només caga llepolies, torrons, neules i altres petites llaminadures per a la mainada, en moltes cases el tió dóna diferents tipus de regals de més envergadura (i inclús joguines modernes) en un intent per rivalitzar en generositat amb els Reis d'Orient.

En molts indrets, el tió també ha canviat el seu aspecte i ha passat de ser un tros gruixut d'arbre, sovint una soca ben gran i amb forats, per convertir-se amb un petit tronc antropomorfitzat, amb boca, nas i ulls, i una barretina al cap.

Un dels canvis més significatius que ha experimentat el cerimonial del tió en els darrers anys ha estat, sens dubte, el seu trasllat a l'àmbit públic. El costum familiar s'ha convertit en una celebració de petita comunitat (escola, colla d'amics, etc) o a l'espai públic, a l'aire lliure.

Així, moltes poblacions celebren 'tions populars', 'cagations populars' o 'cagades populars del tió' en els que un tió de dimensions considerables és bastonejat pels nens i nenes del poble mentre canten la versió local de la cançó característica. A canvi, el tió els caga llaminadures i altres regals.