La Carassa

Algunes esglésies del país conserven en el seu interior, al costat dels orgues o instal·lades entre els arcs, unes testes de pirates berebers de grans dimensions, fetes amb pedra o fusta i abillades amb un turbant i una gran barba, que hom anomena 'carasses'.

Les carasses dels orgues d'església

Algunes esglésies del país conserven en el seu interior, al costat dels orgues o instal·lades entre els arcs, unes testes de pirates berebers de grans dimensions, fetes amb pedra o fusta i abillades amb un turbant i una gran barba, que hom anomena 'carasses'. Aquests 'caps de moro' escenifiquen el triomf del Cristianisme sobre l'Islam i van ser instal·lades en temps molt remots, probablement al mateix temps que fou construïda la basílica

En alguns casos aquestes carasses va desaparèixer, però en d'altres romanen a la seva posició original. Es té constància de l'existència d'aquestes carasses a Arenys de Munt, Banyoles, Barcelona, Cadaqués, Calaf, Castelló d'Empúries, Girona, Manresa, Mataró, Moià, Perpinyà, Santpedor, Tàrrega, Torroella de Montgrí i Vilafranca del Penedès,. A Barcelona hi havia tres carasses, una a la Seu o Catedral, l'altra a la basílica de Santa Maria del Mar i l'altre a l'església dels sants Just i Pastor.

Funcions de les carasses

Més enllà de la seva funció simbòlica, però, algunes d'aquestes carasses exercien funcions decoratives, en molts casos com a element decoratiu dels orgues o com a part de l'arquitectura de l'església (gàrgoles). Amb el pas del temps, i esmorteït el pes de les baralles religioses que les originaren, les carasses van començar a ser utilitzades com un element festiu al servei de determinades celebracions.

Diuen els arxius que antigament, en diferents moments del període nadalenc, la carassa de l'orgue escopia caramels i altres llepolies per la boca, fent les delícies dels més petits, que s'hi agrupaven a sota per tal de recollir-ne quants més millor. Sembla que a més a més, aquest dolç vòmit era precedit d'un crit terrorífic de la carassa que, gràcies a la seva connexió amb l'orgue, movia també els ulls i la boca.

Els estudiosos no es posen d'acord en el dia que això passava, alguns diuen que era el dia dels Sants Innocents, altres el dia de Nadal, abans de la Missa del Gall, i altres el dia de Sant Esteve. Fos quan fos, el cert és que aquest mecanisme festiu, controlat per l'organista, provocava un gran estrèpit i expectació entre la quitxalla present, que establia una batalla ferotge per tal d'aplegar les llaminadures que escopia la carassa. En algunes esglésies, el rebombori que provocava era tant gran que les autoritats van decidir suprimir-les, perdent-se així la tradició. En d'altres llocs, aquest costum va poder seguir viu.

Més tard les parròquies catalanes de l'Estat Espanyol van decidir suprimir les carasses dels temples, per considerar-les de mal gust i ofensives pels col·lectius musulmans. Avui, en la seva posició original només queda la carassa de la catedral de Sant Joan de Perpinyà.

Costums semblants en d'altres cultures

De costums semblants, representacions del mal que un dia a l'any escupen caramels, n'hi ha a totes les cultures. Als països d'òrbita politeista, com els països hinduistes, les representacions del mal són molt abundants i sovint ocupen, en forma d'escultures o màscares, llocs importants per la comunitat. Aquestes representacions de déus i forces malignes són objecte de culte i veneració durant l'any, doncs es creu que si s'alimenta amb ofrenes es sacia la força maligna i al déu li passa la set de fer mal. La celebració consisteix en què durant un dia assenyalat, la boca d'aquest déu vomita cervesa o dolços i qui aconsegueix fer-ne un glop o recollir algun caramel es considera afortunat.

Evolució recent del costum festiu a casa nostra

En alguns llocs, com Barcelona i Vilanova i la Geltrú, la tradició ha evolucionat gràcies a l'impuls de persones vinculades al món de la cultura compromeses amb la tradició popular catalana. A Barcelona la carassa ha esdevingut un personatge més de la imatgeria festiva de la ciutat i, a mode de capgròs dotat d'una base rodant, escup caramels mentre camina pels diferents carrers de Ciutat Vella. A Vilanova i la Geltrú (el Garraf), la carassa ha passat a ser un caganer gegant que, instal·lat a l'interior de l'Ajuntament, escup -caga, en aquest cas- caramels a la mainada.

Si bé es cert que a casa nostra els Reis d'Orient i el tió encara mantenen plena vigència com a personatges que porten regals a la mainada en dates nadalenques, la incorporació del costum de la carassa - un gran cap fixe o mòbil que escup caramels a la mainada en determinats moments- podria ser, convenientment adaptada als temps i amb les modificacions que es consideressin oportunes en cada localitat, una arma més de la tradició popular per combatre la proliferació mediàtica de la figura del Pare Noël.