Els desmais, bladets, cabelleres o grillades

Un costum propi de la Setmana Santa catalana és cultivar a les fosques diferents tipus de llavors que, en germinar, produeixen uns llargs filaments vegetals de color blanc. La pràctica, molt estesa també en d'altres cultures no cristianes, és hereva de ritus arcaics destinats a afavorir el renaixement i la regeneració de la vida natural.

Noms diversos per un mateix costum

Aquests testos o torretes que es fan créixer a l'interior de les cases s'anomenen 'mais', 'maigs', 'majos', 'bladetes', 'cabelleres', 'desmais', 'grillades', 'grillats' (Manresa), 'brull' (Mallorca) o 'brulles' (Eivissa). El cultiu comença entre 40 dies i dues setmanes abans de Dijous Sant amb el soterrament de les llavors a terra, dins un test que es posa en un indret fosc i càlid de la casa. Les llavors solen ser de blat, de civada, llenties o vesses. Una vegada les llavors han germinat el test és ocupat per una capa de filaments vegetals de color blanc. Surten més o menys lluïts en funció de la qualitat i la varietat de la llavor, de l'art o tècnica en el seu cultiu i, sobretot, de l'habilitat de saber trobar les condicions climàtiques interiors més adients.

Una vegada germinades les llavors, els testos es guarneixen abundantment, amb flors i altres motius fets amb papers de tots colors.

Quan el test és tret de l'indret fosc de la casa on ha estat cultivat i es porta al lloc on restarà, s'esdevé un fenomen que és una rèplica, metafòrica, del que passa aquests dies a la Natura: els filaments blancs es tornen verds, per acció de la clorofil·la. I és que els desmais, bladets, cabelleres o grillades són l'anunci popular de la Primavera, de la regeneració periòdica del temps, del misteri més enigmàtic de la Natura, el renaixement natural de la vida que, cada any després de l'hivern, i mitjançant les llavors, neix, creix i es multiplica.

Un costum universal

El costum de fer germinar llavors en indrets foscos i portar-los en ofrena a una divinitat o déu, o de fer-los servir com a guarniment, no és exclusiu del cristianisme. De fet, la germinació de testos amb llavors és una pràctica universal, comuna a moltes cultures, religions i pobles. Com a símbol general de la regeneració i la resurrecció de la vida, sovint la pràctica està associada a les celebracions d'any nou, el moment en què té lloc la regeneració periòdica del temps, el renaixement natural.

Al Nepal, per exemple, hi ha almenys dues comunitats que elaboren aquest tipus de filaments vegetals. Els newars, autòctons de la Vall de Katmandú, també fan germinar llavors en recipients dins les cases. Una vegada han germinat les jamara, les duen en ofrena als temples de Durga durant la celebració de Dasain (durant el nostre mes d'octubre o novembre) o bé les porten en ofrena a determinades persones, joves, de la família. Les comunitats d'origen tibetà, com els sherpes, els tamangs o els mateixos tibetans, també fan germinar aquests testos dins les cases durant la festa del Losar, el seu cap d'any, sovint pels volts del nostre mes de febrer. Com en d'altres indrets, una vegada germinats, els testos es deixen en un indret especial: un altar que es construeix en cada casa, junt amb els altres objectes de la diada.

Una pràctica de màgia simpàtica

Aquest costum de fer germinar llavors és hereu de determinades pràctiques arcaiques de tipus màgic, pròpies dels que tenen relació directe amb l'agricultura o el cultiu del camp. Es tracta de pràctiques derivades d'ancestrals creences i que estan destinades a afavorir i propiciar la fertilitat de la terra. Es creu que, per acció de la màgia imitativa i de la llei de semblances, si es fa cultivar unes llavors a casa, a petita escala, i es té èxit, aleshores la collita anirà bé. També hi ha qui les relaciona amb antigues pràctiques per endevinar la qualitat de la pròxima collita. Es creu que amb aquesta pràctica de fer germinar llavors, es pot establir -per extensió d'allò concret a allò general- si la collita anirà bé o no.

Als Països Catalans, la pràctica, que havia estat molt estesa a pagès, es va anar perdent progressivament, sobretot en aquelles poblacions on l'agricultura va deixar de ser important i allà on la cultura popular s'ha deixat perdre. A Catalunya, la tradició està vinculada a la Setmana Santa, un moment de l'any que sovint coincideix amb l'acabament de l'hivern i l'inici de la Primavera natural. La tradició explica que els testos s'han de portar, com a guarniment, al monument o 'casa santa' de Dijous Sant que hi ha a l'interior de les esglésies o bé que s'utilitzin com a guarniment de qualsevol element de la Setmana Santa.

Avui, malgrat que les creences dels homes i les dones han canviat, el costum de fer grillades es manté ben viu en algunes poblacions, amb petites variacions respecte a la seva funció original dins la celebració de la Setmana Santa.