Cantades de caramelles

El final de la solemnitat pròpia de la Setmana Santa i l'inici del temps de Pasqua es viu a bona part de les terres catalanes amb música i cants corals: les tradicionals caramelles. Els carrers de moltes poblacions s'omplen de flors i de grups de cantaires itinerants que aborden temes tan diversos com la religió, la sàtira i el festeig.

Entre els segles XVI i XVII, a molts països d'Europa, es va popularitzar el costum que grups d'homes sortissin a cantar pels carrers a l'inici de la primavera o durant el final de la Setmana Santa i els primers dies de Pasqua. A Catalunya eren especialment assenyalades les trobades de cantaires del dilluns de Pasqua Florida en què es cantaven tot tipus de peces satíriques al·lusives a temes relacionats amb aspectes de la vida social de cada vila.

Amb el temps, la temàtica tractada en les cançons, moltes vegades mal digerida per les autoritats civils i religioses, va anar modificant-se per centrar-se en aspectes més estrictament religiosos com la solidaritat entre germans o les expressions d'alegria per la resurrecció de Jesucrist.

De tota manera, les caramelles -mot associat a instruments de vent fets de canya i precursors dels actuals clarinets- sempre han mantingut un to ambigu en el que l'exaltació litúrgica conviu amb el festeig, la galanteria i la broma.

En la tradició rural, on la festa de les caramelles ha estat conservada més temps, la colla acostuma a seguir una ruta casa per casa, parant davant d'alguns immobles per fer una cantada. A canvi rep obsequis de tota mena. Abans era tradició donar un anyell als cantaires però en l'actualitat es més comú donar ous, dolços o diners.

El mapa caramellaire

De grups de caramelles hi ha centenars a tot el principat i a cada municipi trobem diferents formes d'organització i posada en escena dels cants. Súria, Reus, Avià, Gelida, Solsona, Flix o Tàrrega són algunes de les places grans de les caramelles.

A la vila de Callús (Bages), per exemple, hi ha una gran tradició i la festa és molt viscuda. Per Pasqua els cants de les colles s'acompanyen amb la típica ballesta, eina que es fa servir per donar flors a totes les persones que es troben al carrer o mirant des del balcó. A més dels cantaires, surten les anomenades 'lloques', que són les encarregades de recollir els donatius i també reparteixen flors.

A Ardèvol (la Segarra), les cantades són un autèntic tresor patrimonial i segueixen estrictes pautes ritualitzades. L'agrupació està formada per una cinquantena de cantaires, acompanyats per banderes, bombos i platets, que escenifiquen 'l'anada a la masia', un acte ple de símbols que parlen sobre la vida i l'estructura social del poble.

Les caramelles més antigues són les de St. Julià de Vilatorta (Osona), amb una vida documentada d'almenys 400 anys. S'anomenen Caramelles del Roser i han sabut preservar i potenciar totes i cadascuna de les característiques que les fan úniques a casa nostra. La comitiva la formen dues fileres de caramellaires que, amb aire pausat i solemne i vestits amb la Capa Negra, el Barret de Copalta Negre i el Llaç de color vermell, van recorrent els carrers i places del poble tot cantant els Goigs del Roser.

En àmbits urbans les caramelles tenen un aire més modern. A Barcelona, per exemple, tenen poc més de cent anys de vida. Van ser introduïdes per Anselm Clavé amb una intenció més aviat festiva i lúdica que religiosa i van arrelar en molt poc temps, sobretot entre les classes populars de la ciutat.