Caramelles

Les Caramelles a Callús són la festa més important de l'any en aquest petit municipi del Bages. Es celebren en dos dies i compten amb la participació entusiasta de grans i petits, que aquest dia surten pels carrers amb els vestits caramellaires, tot cantant les cançons de la jornada i encomanant la joia primaveral a tothom.

Estructura ritual actual

La celebració comença a mitjans de gener quan els participants de les Caramelles de Callús trien i assagen les cançons i els balls que executaran aquest any. La primera sortida oficial dels caramellaires té lloc Dissabte abans de Dilluns de Pasqua a la tarda, quan ofereixen les seves danses i cançons als habitants de les masies del terme municipal de Callús. Els caramellaires s'hi desplacen amb cotxes antics per les carreteres secundàries, fent molta gatzara i són recompensats amb moscatell, pastes, galetes, i tot tipus de mossecs per part dels habitants de les cases de pagès. La gresca no s'acaba fins a la nit, quan fan la darrera cantada dins l'església parroquial, on té lloc la celebració de la Vetlla Pasqual, amb l'encesa del foc nou.

Diumenge és el dia més important de la festa i comença de bon matí. Després d'esmorzar coca i mistela (i barreja) al Bar Stop, punt de reunió i d'inici de la cercavila, un nombrós grup de caramellaires recorre els principals carrers del poble cantant, ballant i oferint flors a través de les ballestes a tots aquells que són als balcons i finestres mirant-s'ho. El grup de caramellaires està format per una petita orquestra contractada per a l'ocasió, un banderer, un grup de noies i nois que executen les danses tradicionals i entre vuit i deu ballesters amb les seves ballestes de fusta, acompanyats per les 'lloques', dues noies que duen un cistell amb les flors i una caixa per guardar els diners que es recullen. El nom de lloca prové de l'antic cistell o panera que es fa servir per recollir les donacions, especialment ous, en aquelles cases on no hi ha finestra o balcó i que, en l'actualitat, a Callús, només surt dissabte.

Per la seva banda, un grup de caramellaires infantil fa el mateix que els grans: cantades i ballades dissabte i diumenge, amb la col·laboració dels pares i mares. Els petits, a banda de cantar i ballar, també duen un estandard amb una bandera catalana i llancen petards durant tot el trajecte.

La dinàmica de la cercavila caramellaire de Callús segueix un mateix patró: quan s'arriba a una de les cases del recorregut, la comitiva s'atura i la música comença. Aleshores els caramellaires canten les dues cançons triades per a l'any en curs, sempre una sardana i un vals-jota. Una vegada sona la música els ballesters despleguen les seves llargues ballestes i fan arribar les flors que hi posen a la punta als que són als balcons i finestres esperant la comitiva. Cada vegada que algú rep una flor deixa un donatiu monetari dins una bossa que hi ha penjada de la ballesta. Amb tots els diners recollits es paguen les despeses que genera la festa.

Els honorats amb la visita dels caramellaires ofereixen menjar i beguda als cantaires i balladors. En algunes cases, abans de començar l'actuació membres de la comitiva disparen una traca d'avís. El recorregut, que fa unes cinquanta parades en cases particulars, dura tot el matí, unes sis hores, i acaba a la carretera de Cardona, davant el bar Garbí, on té lloc la cantada final.

La cantada final dels caramellaires és el moment àlgid de la celebració i el més espectacular. Tots els caramellaires, petits i grans, es congreguen en una cantonada i són rodejats per centenars d'espectadors que no s'ho volen perdre.

Primer ballen els més petits i després els grans. Acabats els balls tradicionals es canten les cançons de les Caramelles, les dues de cada any i una tercera, una sardana composta expressament per al poble anomenada 'Caramelles a Callús', obra del callussenc Pere Fons (lletra) i el mestre Martirià Font (música). Amb els darrers compassos de la sardana tots els ballesters, petits i grans, tiren les ballestes amunt, aguantant-les dretes una bona estona, aquesta vegada sense destí a cap balcó i deixant anar, amb elles, unes cintes amb la bandera catalana al vent. És la típica 'Aixecada de Ballestes' el moment més espectacular i esperat de la festa, el que desperta més l'emoció.

Quan es repleguen les ballestes hi ha un esclat espontani d'alegria, es llancen les barretines a l'aire i tothom s'abraça mentre, de fons, escata una sorollosa traca de cent metres de llargada que clou aquests dos dies intensos de celebracions.

Apunts per a la història de la festa

Les Caramelles de Callús es celebren des de temps immemorials com un ritus de galanteig i festeig primaveral entre homes i dones. En arribar la Pasqua, els homes sortien pels masos a cantar a les dones que els esperaven a les finestres i balcons de les cases. Els homes anunciaven la seva arribada disparant amb una espècie d'escopeta llarga que sembla que procedia de la Carlinada. I les dones, per la seva banda, recompensaven aquells cants d'amor amb la donació d'ous i altres menges, amb què, dies després, els joves anaven a fer una fontada a la veïna font d'Antius.

Sembla que el costum de fer soroll, amb tambors o llançant traques i petards, havia estat força estès a Callús la nit del Dissabte de Glòria. Fins i tot hi havia qui adquiria dinamita d'una mina propera i la disparava aquell dia amb un morter de ferro. Aquelles barrinades nocturnes i de l'aurora eren protagonitzades per homes joves i no tant per solemnitzar la resurrecció de Crist, en un dia que era costum al poble no anar a dormir amb tota la nit.

Abans de la guerra hi havia dos grups de caramellaires: 'els de baix', també coneguts pels 'de Cal Puig' (avui desaparegut) perquè aquest era el lloc on es reunien, i 'els de dalt' o de Cal Calsina (l'actual Bar Garbí), que era el lloc on es reunien. Cadascun d'aquests bars representava les dues principals tendències polítiques generals d'aquella època, les esquerres i les dretes. Durant tot l'any, tant uns com els altres, rivalitzaven per tenir la millor programació. Sembla ser que per Pasqua, a l'hora de llogar les orquestres, era quan la competència era més forta.

Durant el franquisme, la festa sofrí tot tipus de traves i privacions, especialment en allò referent al cantar en català, que va intentar ser prohibit. Al 1978, amb el revifament de la festa, les dones passen a formar part de la comitiva caramellaire i participen amb plena normalitat de les celebracions.

(Text elaborat amb informacions de Ramon Fons i Miquel Cervantes)