La Dansa de la Mort

Dijous Sant és, sens dubte, un dels dies més esperats de l'any a la localitat empordanesa de Verges. Als seus carrerons i places s'hi representa, al cor de la Setmana Santa, una Passió de Crist que s'ha fet famosa per l'anomenada Dansa de la Mort, un ball solemne que ens recorda que el temps és breu.

La celebració de la Setmana Santa a Verges segueix la mateixa seqüència ritual que en altres llocs, però té dos elements que l'han convertida en una festa que desperta la mateixa devoció entre agnòstics i fidels, joves i vells o persones de diferents estatus socials. D'una banda, el carrer del cargols, un estret carrer que és il·luminat amb closques de cargols enceses amb oli, i de l'altra la Dansa de la Mort, un ball s'ha mantingut viu, per tradició ininterrompuda, des dels seus orígens.

El carrer dels cargols

El carrer dels cargols és un petit carrer de la vila de Verges que ha conservat la tradició d'il·luminar el pas de la processó de Dijous Sant amb unes làmpades fetes amb closques de cargols. El matí abans de la processó els veïns i veïnes del carrer enganxen amb ciment casolà, fet amb les cendres de la llar de foc que han guardat durant l'hivern, unes closques de cargol que omplen d'oli i que culminen amb una metxa. La nit de la processó, encenen les metxes i improvisen, així, una il·luminació popular i efímera que sorprèn a tots els visitants que es congreguen al carrer per esperar el pas de la processó.

La Dansa de la Mort

El segon element destacat i únic de la celebració és la Dansa de la Mort. Segons els estudiosos, aquest tipus de danses neixen promogudes per l'Església, a l'antiga edat mitjana, una època de fam, pestes i guerres generalitzades. Sembla que tenien un objectiu pedagògic: transmetre una determinada idea sobre el pas del temps i el final de la vida, moment terrible, inevitable i equilibrador. Se sap que va ser àmpliament representada en el passat a bona part d'Europa, especialment a França, Alemanya, Suïssa, Anglaterra i Itàlia.

La Dansa de la Mort de Verges només és una part més de l'escenificació de la Passió de Jesucrist pels carrers i places del poble. Concretament, és el pas que segueix al de Jesús a la Creu, un ball que és executat per nens i adults amb un vestit negre damunt del qual hi ha els dibuixos dels ossos d'un esquelet humà. La comitiva, formada per cinc persones, balla al so d'un petit però intens tabal, que ressona entre el silenci.

La Dansa l'obre el Capdanser, un dels components amb més anys de pràctica, que guia a la resta de balladors. Duu una gran dalla a la mà, amb la que executa els moviments característics de la sega, girant sobre si mateix. Amb el moviment de la dalla, que duu la inscripció 'Nemini Parco' hom pot identificar el final del cicle agrícola amb el final del cicle de la vida.

Tot seguit ve el Banderer, un dansaire que ocupa el centre del quadre. Duu una bandera negra, color del dol, les tenebres i l'obscuritat que en una cara conté la inscripció llatina 'Nemini parco' i a l'altra banda es pot veure la màxima catalana 'Lo temps és breu'. Dos esquelets bessons interpretats per nens d'entre set i vuit anys, ocupen les posicions laterals del Banderer. Duen uns platets de cendra a les mans, símbol de la corrupció de la matèria i de la inevitable conversió en pols.

Finalment, tancant el quadre, apareix el rellotge, una al·legoria de la imprevisibilitat de la mort que és portat per un esquelet adult. En el seu moviment, l'esquelet marca arbitràriament qualsevol hora en l'esfera amb el dit i després deixa veure el rellotge desprovist de busques.

Un dels moments més esperats per la gent de Verges és quan els membres de la Dansa de la Mort entren dins l'església per efectuar-hi el darrer ball. El moment, sublim, s'esdevé en un absolut silenci: els balladors s'acosten a l'altar que hi ha a mà esquerra de l'església i que ha estat guarnit com a sepulcre de Jesucrist. Allà davant, amb molta gent a dins escoltant-los, els balladors salten per darrera vegada al so del tabal i s'inclinen davant l'urna-sepulcre.

Els cinc dansaires van, durant tot el seu recorregut pels carrers de Verges, acompanyats pel so sec i repetitiu del tabal i quatre torxes que ajuden a crear, en la nit fosca, un ambient misteriós i particular on l'emoció i la devoció s'agermanen per recordar que la mort s'amaga a qualsevol cantonada i que a tots ens arribarà, més tard o més d'hora, el moment de morir.