Festa Major

Sant Joan de les Abadesses celebra la seva festa grossa a ritme de sardanes. Fins a deu ballades i audicions se succeeixen durant els quatre dies de festa, que culminen amb la Sardana Llarga a la plaça Major, de tres quarts d'hora de durada. La festa també ha engendrat el que possiblement és el correaigua més veterà de Catalunya, així com també l'històric ball de pabordes.

La festa, tot i que concentra l'activitat a partir de dissabte, ja té un preludi el divendres, amb una cercavila de foc i un concert de rock per al jovent.

Els gegants de Sant Joan, Isaura i Gentil, protagonitzen el dissabte, ja que a la tarda té lloc la trobada de gegants d'arreu de Catalunya, amb cercavila pels carrers més cèntrics de la vila. La primera audició de sardanes de la festa té lloc aquest vespre.

Diumenge és el dia principal de la festa des del punt de vista litúrgic, el dia de la Solemnitat del Santíssim Misteri, en què es commemora que, durant 150 anys, es van conservar incorruptes unes Sagrades Formes en una cavitat que tenia al front el Crist del conjunt escultòric del Davallament, del segle XIII. Per honorar aquest fet, al matí té lloc l'ofici solemne, en què es ballen uns compassos del Ball dels Pabordes durant l'ofertori. Acabada la missa s'exposa l'eucaristia al front del Crist perquè l'adorin els fidels.

El Ball de Pabordes

A les 5 de la tarda arriba un dels moments més esperats de la festa, el del Ball de Pabordes, que consta de cinc moviments: preludi, salutació, els ventalls, l'alfàbrega i l'almorratxa, ballats tots ells per quatre parelles de pabordes.

Abans del ball, els pabordes han anat a buscar les pabordesses a casa seva, acompanyat de la música del ‘passant'. Quan el paborde arriba a casa de la pabordessa, la parella surt al balcó i saluda la gentada que allí s'ha aplegat.

A Sant Joan, però, no tothom qui ho desitja pot tenir l'honor de ser paborde. Tan sols ho són aquells que els seus pares ja ho van ser, o bé aquells santjoanins ‘de tota la vida' que faci temps que ho hagin sol·licitat. Quan una parella deixa d'ostentar el càrrec de paborde, cedeix l'almorratxa a la nova parella de pabordes, que són els encarregats de custodiar-la i treure-la a ballar durant la festa major.

L'endemà, dilluns, els pabordes tornen a oferir les seves danses a tothom, en aquesta ocasió en horari nocturn, cap a quarts d'onze de la nit.

De marxa de torxes a correaigua

El darrer dia de xerinola, el dimarts, era tradició que tots els santjoanins s'apleguessin a la font del Covilar per fer-hi una gran tornaboda i dinar popular. El primer esment conegut d'aquesta tornaboda és de 1890. Amb els anys, però, la tradició s'ha anat perdent, fins al punt que, d'aquells multitudinaris aplecs, avui tan sols en queda una audició de sardanes.

En tornar de l'aplec, el poble es dirigia cap al centre de la vila per acomiadar la festa. Originàriament, la corrua de gent organitzava una marxa amb torxes des del Covilar, o el camp de futbol, fins la plaça Major, documentada ja de 1905. L'agutzil municipal repartia una candela als assistents i un tros de paper per no cremar-se amb la cera. La marxa, lluny de ser un acte de recolliment, es convertia en tota una festa, ja que tothom cantava i saltava fins arribar a la plaça Major. El 1925, de fet, la comissió de festes demanava als participants que l'alegria no desemboqués en destrosses.

En anys de molta calor, era habitual que la gent demanés als veïns que els llancessin aigua per refrescar-se -i, per què no, per fer passar la ressaca del dinar. Cap a mitjans dels setanta, la marxa en torxes va començar a evolucionar cap a un correaigua. Els santjoanins ja no esperaven la marxa de torxes, sinó que desitjaven que els veïns, des dels balcons, els ruixessin amb aigua. De fet, el programa d'actes de 1974 demana als veïns que no llencin aigua als apleguistes, en la que seria la primera confirmació històrica del naixement d'aquest particular correaigua. El 1981, l'ajuntament i la comissió de festes demanen explícitament que no es tiri aigua des dels balcons. El jovent, en senyal de protesta, va decidir llançar-se a la piscina municipal. Des de llavors, la bogeria de Sant Joan de les Abadesses ja va quedar marcada com un dels puntals de la festa, fins al punt que autocars d'arreu de Catalunya es desplaçaven a Sant Joan per viure-ho en directe.

La festa, actualment, ha pres el nom de La Bogeria, com els santjoanins l'anomenaven popularment, per bé que al programa d'actes hi continués constant que allò era una 'marxa de torxes'. Un dels principals al·licient de La Bogeria és veure com els veïns llancen l'aigua de mil i una manera diferents, des de qui ho fa vestit de bomber a qui fa servir aspersors per remullar el personal. El santjoaní que s'hi esmerça més rep un premi i el reconeixement per part de tota la vila.

Una sardana de tres quarts d'hora

La Bogeria culmina a la plaça major amb la Sardana Llarga, "una conseqüència espontània de la gent en l'últim dia de festa", segons explica l'arxiver Joan Ferrer, de l'Arxiu Comarcal del Ripollès. Essent l'últim dia per fer xerinola, i tenint la cobla contractada, els santjoanins fan tocar als músics tanta estona com poden, sense parar, en el que s'ha conegut com a Sardana Llarga, de gairebé tres quarts d'hora de durada. En aquesta ballada col·lectiva, els sardanistes mostren figures no-convencionals, executen passos fora vol, salten, xisclen...

Joan Ferrer explica que no es té constància que la sardana arribés a Sant Joan de les Abadesses fins el 1880. La implantació de la dansa va ser notable, ja que a principis de segle XX ja consta que es ballava la Sardana Llarga, descrita com a 'Sardana llarguísima', per diferenciar-la de la 'sardana curta' històrica i la 'sardana llarga' posterior a Pep Ventura.

Text: Redacció festes.org

Imatges: Oficina de Turisme de Sant Joan de les Abadesses i arxiu Antoni Monclús