La garoinada

Un dels àpats hivernals per excel·lència a les poblacions amb costa rocallosa és la garoinada, una trobada gastronòmica basada en la ingestió de les gònades d'aquests animals marins que se celebra coincidint amb les minves de gener i, especialment, durant els dies de lluna plena.

La garoinada és una trobada de caràcter festiu en què una colla d'amics o familiars es reuneix en una cala, platja, barraca o casa particular per anar a buscar -i després menjar-se- un animal recobert de pues que viu dins el mar, damunt les roques de la costa.

Aquest animal marí té diversos noms populars. A la costa de la Catalunya Nord en diuen castanya de mar. A la Costa Brava l'anomenen garota, garoina i també oriç, uriç o 'surís/soïç'. Des de la costa del Maresme i fins a la de Tarragona els anomenen eriçons o 'eriços' de mar. En alguns indrets del nord de la costa valenciana en diuen 'capellans' o 'capellanets', mentre que a la costa alacantina també els anomenen 'olletes'. A les Illes Balears i a l'Alguer se'ls coneix majoritàriament amb el nom de bogamarins, 'vogamarins' o bogos.

Per a la gent de mar, la garota ha estat sempre una menja exquisida, una delícia suau i dolça, amb un intens sabor d'aigua salada, especialment si es menja just després de treure-la del mar.

Per a menjar-la, la garota es talla per la meitat -amb un ganivet o unes estisores- i es menja xarrupant directament les cinc rengleres vermelloses (els ous) que hi ha al seu interior, amb una cullera o bé sucant-hi un tros de pa. Hom creu que les gònades de les garotes s'omplen d'ous durant la lluna creixent i que són més plenes -per tant més idònies per al consum- quan hi ha lluna plena.

Tot i que de garotes se'n poden menjar durant tot l'any, es diu que només són comestibles els mesos que contenen una erra al nom, o sigui, de setembre a abril, i que és sobretot durant les llunes plenes dels mesos d'hivern quan són més bones.

Originàriament, i durant segles, la garoinada, oriçada o bogamarinada no havia estat res més que una improvisada menjada de garotes arran d'aigua per part de pescadors i gent de mar, que aprofitava les calmes del gener per anar a buscar-ne i menjar-les a l'aire lliure. Encara avui, moltes d'aquestes garoinades no són res més que un senzill aperitiu a primera línia de mar aprofitant el descens del nivell de l'aigua i enmig d'un temps de relativa bonança meteorològica i marítima.

Amb l'entrada en vigor de la llei de regulació de la caça de garoines i la popularització de la menja d'aquest punxegut animaló, les garoinades s'han transformat una mica. El costum d'anar-les a buscar s'està perdent i s'ha substituït per la seva compra en peixateries, mentre que la menjada arran de costa s'ha transformat en un tec a l'interior d'una barraca o en cases particulars, acompanyades d'un bon vi, cava i una bona cantada de cançons.

La data de celebració de la garoinada és variable i es fixa en funció de la meteorologia, ja que les garotes s'han de menjar fresques i quan hi ha temporal no se'n poden anar a buscar.

En algunes poblacions, menjar garotes ha format part d'una festa tradicional. A Cadaqués, per exemple, és tradicional del dia d'enterrar la sardina, el Dimecres de Cendra, quan tot el poble va a menjar-ne a les platges, i també el dia de l'aplec a l'ermita de Sant Sebastià. A les barraques de pescadors de la cala s'Alguer (Palamós) cada primer diumenge després de Reis és costum fer-hi garoinades familiars. Antigament, durant el matí, les famílies anaven a fer garoines sota l'aigua i totes les que recollien es posaven dins un soterrani on tothom qui volia podia passar a buscar-ne.

Des dels anys noranta, en algunes poblacions costaneres s'impulsen campanyes gastronòmiques de promoció turística en col·laboració amb els restaurants i hotels del municipi, que preparen plats elaborats amb garoines. En els darrers anys també s'organitzen garoinades populars durant les quals es poden menjar eriços a preus assequibles.