El Cant de la Sibil·la

Cada any durant la nit de Nadal, en molts pobles de Catalunya i de Mallorca se celebra l'ofici de Matines, una missa que commemora el naixement de Jesús. En el marc d'aquest ofici té lloc l'emotiu Cant de la Sibil·la, un drama litúrgic medieval d'origen incert en què es profetitza la fi de món i la segona vinguda de Jesucrist per jutjar els fills de Déu.

El Cant de la Sibil·la i Mallorca

El Cant de la Sibil·la s'havia escenificat arreu d'Europa durant l'Edat Mitjana, fins que el Concili de Trento (1545-1563) va bandejar de la missa les músiques i accions no purament religioses, així com també les representacions i els drames. Es considera que el fort arrelament popular que tenia el cant, juntament amb la insularitat mallorquina, va propiciar que els designis vaticans no s'acabessin d'acomplir a Mallorca. El 1568 va ser prohibida, però el bisbe valencià Joan Vic i Manrique ja la va tornar a autoritzar al cap de tres anys. El 1666, el bisbe Pedro Fernández Manrique va tornar a interrompre el cant sibil·ler, a causa dels abusos interpretatius que se'n feien, però les pressions foren tals que la Sibil·la va poder tornar a cantar arreu de l'illa a partir de 1692. Des de llavors, no hi ha constància que anunciï la prohibició de la representació del cant.

Des de finals del segle XIX fins avui, es pot parlar de la intensificació d'aquesta representació, perquè s'identifica com un element de la pròpia cultura mallorquina, fins al punt que actualment és gairebé impensable unes Matines sense aquest cant. Juntament amb Mallorca, l'Alguer (Sardenya) i Braga (Portugal) han conservat aquesta tradició de manera ininterrompuda, per bé que, actualment, també s'ha recuperat a Vic, Urgell, Barcelona, Gandia, Algemesí i Ontinyent, havent-hi ben poca variació musical entre elles.

Significat del Cant

El Cant de la Sibil·la, en si mateix, és l'anunci realitzat per una dona -una profetessa, una mare ...- sobre la fi del món, quan Jesús tornarà a la terra i donarà a cadascú el que es mereix, ja sigui l'infern ('anau-vos-ne al foc etern / amb el vostre príncep de lo infern') o al paradís ('fills meus, veniu!'). La Sibil·la finalitza la seva profecia amb una pregària a la Mare de Déu perquè salvi els mortals aplegats a la missa ('Oh humil Verge! (...) A vostro Fill vullgau pregar / de lo infern nos vulla guardar'), per bé que es té constància que aquesta darrera estrofa és un afegitó relativament recent.

El Cant segueix la lectura dels capítols u i dos del profeta Joel, que ja anuncia el Judici Final en prosa. Llavors, originàriament, el Cant de la Sibil·la era interpretat per sis preveres cantors, que també anunciaven el Judici Final, però en vers. De mica en mica, van ser substituïts per un nin de veu blanca vestit de dona, amb una camisa llarga o túnica de sedes brodades, sostenint una espasa en alt.

Quan entra la Sibil·la en solemne processó, es dirigeix a l'altar, hi fa una reverència, es gira devers els fidels i inicia el solemne cant:

El jorn del Judici

parrà qui haurà fet servici.

Jesucrist, Rei universal,

home i ver Déu eternal,

del cel vindrà per a jutjar

i a cada u lo just darà.

Gran foc del cel davallarà;

mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits.

Ans del Judici l'Anticrist vindrà

i a tot lo món turment darà,

i se farà com Déu servir,

i qui no el crega farà morir.

Lo seu regnat serà molt breu;

en aquell temps sots poder seu

moriran màrtirs tots a un lloc

aquells dos sants, Elies i Enoc.

Lo sol perdrà sa claredat

mostrant-se fosc i entelat,

la lluna no darà claror

i tot lo món serà tristor.

Als mals dirà molt agrament:

-Anau, maleïts, en el turment!

anau-vos-ne en el foc etern

amb vòstron príncep de l'infern!

Als bons dirà:-Fills meus, veniu!

benaventurats posseïu

el regne que us he aparellat

des que lo món va esser creat!

Oh humil Verge! Vós qui heu parit

Jesús Infant aquesta nit,

a vòstron Fill vullau pregar

que de l'infern vulla'ns lliurar!

El jorn del Judici

parrà qui haurà fet servici.

La Sibil·la va abillada de manera tant singular ja que el cristianisme primigeni creia que Déu havia concedit un cert esperit profètic a algunes endevinadores paganes, per tal de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova. Actualment, a més, les nines també poden fer de Sibil·les, així com també gent de major edat.

Cada parròquia escenifica el Cant de la Sibil·la segons la seva pròpia tradició. És al Santuari de Lluc, però, on es té molta cura de la representació, amb un alt grau de ritualització. La Sibil·la continua sent un nin de l'escolania (un blauet), que canta enmig de la penombra i el respecte de tots els feligresos. Quan acaba, marxa solemnement, sense que ningú tingui el coratge d'obrir boca. En d'altres parròquies, en canvi, la Sibil·la es valora més com un element del folklore nadalenc, fins al punt que se l'arriba a aplaudir com si és tractés d'un espectacle més.

Després de l'acte religiós, és habitual que se celebri una xocolatada popular, en què uns i altres es desitgen bon Nadal i comenten les incidències que hi ha hagut durant la missa.

El Cant de la Sibil·la s'alterna amb l'orgue de l'església, per tal que el nin tingui temps per descansar la veu. A Sant Llorenç des Cardassar, a més de l'orgue, també s'empren tres siurells que evoquen un estol d'ocells voleiant alegrement per l'església.

El protagonisme de la Sibil·la és tant notable que, molts, consideren el sibil·ler més important que el propi mossèn. L'endemà, dia de Nadal, la Sibil·la surt a la portada dels diaris, els familiars es mostren ufanosos per com ha cantat el seu nin...

Segons Mossèn Higini Anglès, 'el Cant de la Sibil·la representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem: ell comença almenys al segle X a Ripoll, i s'escampa arreu de la Catalunya on perdura fins al XVI. Una vegada reconquerida Mallorca, el cant gregorià i la litúrgia romana hi entren també de ple; el mateix Cant de la Sibil·la s'hi introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que fou la de Catalunya, de França i d'Itàlia, i amb tonada ja estrafeta i seguint més o menys alguns dels cants populars de l'illa, hi segueix usant-se fins als temps nostres'.