Festa de l'ós

Quatre feréstecs homes-óssos baixen de les muntanyes després d'un llarg temps d'hibernació. Tenen gana i, també, gana sexual. La tradicional festa de l'ós, que es perd en el record dels temps, té lloc cada diumenge de Carnaval a Prats de Molló per celebrar el despertar de la primavera.

Finalitza el fred hivernal i la primavera ja s'anuncia. És ara quan l'ós, anteriorment molt present als Pirineus, finalitza la seva hibernació i torna a fer estralls entre el ramat per alimentar-se. La importància i el terror que generava l'ós en la societat agrícola dels Pirineus queda plasmada en festes com aquesta, o les que, en un sentit molt similar, tenen lloc a Sant Llorenç de Cerdans (també al Vallespir), a Encamp (Andorra) o al Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).

Conta la llegenda que, fa temps, quan els ocells tenien dents, un ós va raptar una bella fadrina de Prats de Molló i la va recloure a la seva cova. Cada dia li duia les millors fruites i els millors anyells, que caçava especialment per a ella, i li feia insinuacions lascives. Però la noia rebutjava, una i altra vegada, tots els intents de la bèstia, invocant la Mare de Déu de les Salines. El dia de la Candelera, quan complia el novè dia de captiveri, la noia va aconseguir fugir i retornar a casa seva. Quan l'ós va tornar a la cova i va veure que la formosa donzella s'havia escapat, va udolar amb tanta ràbia que els crits van retrunyir per totes les valls dels Pirineus.

Diumenge de Carnestoltes, per commemorar la llegenda, els óssos i els caçadors s'apleguen al Fort de la Guàrdia, on hi fan un bon tiberi, regat amb un bon vi. Joan Amades apuntava que, quan més engatats van els protagonistes, més bé representen el paper d'ós. Amb la panxa ben plena i el costellam ben regat, es vesteixen amb pells de xai -antigament era pell d'ós, però, quan van desaparèixer dels Pirineus, es va optar per la pell de xai- i s'emmascaren la cara i els braços amb una barreja de sutge i oli.

Comença la persecució

Cap allà les tres de la tarda, perseguits pels caçadors, es dirigeixen cap a Prats de Molló, on llencen a terra i empastifen tant com poden tothom qui se'ls posa al davant, sobretot les noies joves i maques, en una clara metàfora de la fecundació. Les corredisses per esquivar els óssos són constants, però gairebé ningú no s'escapa del seu sutge. És recomanable assistir a la festa amb roba vella, ja que, molt sovint, els óssos no deixen cap turista per embetumar.

Els caçadors, per frenar les bèsties, els persegueixen amb escopetes de fogueig. Si tomben algun dels óssos, de seguida hi ha qui els reanima amb un bon glop de vi. Cap allà les cinc, apareixen els homes de blanc o barbers, amb la cara enfarinada i vestits de blanc -que igualment empaiten i enfarinen les cares de les noies-. Els óssos es veuen acorralats per tants perseguidors i, finalment, cauen a mans dels caçadors. Llavors, els barbers són els encarregats d'afaitar-los, una metàfora de la castració de l'animal i moment àlgid d'aquesta festa carnestoltenca, la lluita del bé contra el mal atàvic que representa l'ós en l'imaginari pagès. El primitiu ball de l'ós, en què tots els protagonistes dansen al so de la cobla, posa punt i final a la festa.

La festa, en el seu conjunt, està carregada de simbolismes: l'oposició entre la foscor dels óssos i la blancor dels barbers podria molt ben ser una al·legoria de l'hivern que marxa i la primavera que ja arriba, o de la nit que s'escurça i el dia que s'allarga, o de la victòria del bé en la seva lluita contra el mal, o...