Sant Galderic

El 16 d'octubre, bona part dels pagesos celebren la festa d'un dels seus patrons: Sant Galderic. Aquest sant occità va ostentar el patronatge de bona part de la pagesia catalana des de l'any 900 fins el 1707, quan es va anar desplaçant en favor del madrileny san Isidro Labrador.

El president del Patronat de Sant Galderic, Agustí Esteve, explica que, 'en tombar el segle XVI, la irrupció cultural castellana al nostre país es fa notar d'una manera decisiva. Per aquesta raó i sobretot després del decret de Nova Planta, va desapareixent tot el que fa olor de catalanitat. Els bisbes castellans que l'imposaren substituïren sant Galderic per san Isidro, canonitzat el 1622 pel papa Gregori XVI. Aviat el nostre sant va quedar arraconat, encara que la seva memòria no es perdé del tot'.

Biografia

Galderic va néixer entre 820 i 840 a la vila occitana de Vievila (Viéleville en francès, actualment rebatejada com a Saint-Gaudéric), al sud-oest de Carcassona, en el si d'una família pagesa. Considerat ja pels seus coetanis com un home d'allò més pietós, va ingressar a l'orde de sant Benet i va defensar aferrissadament la pagesia de la pressió i el maltractament que rebia dels senyors feudals de l'època.

Mort l'any 900, va ser canonitzat l'any 990 al Concili Provincial de Narbona pel bisbe de Tolosa Raimond II. L'any 1015, tot just acabades les obres del monestir de Sant Martí del Canigó, el comte Guifré II de Cerdanya i Conflent fa portar les relíquies del sant a l'encimbellat cenobi. Des de llavors, els monjos en baixaven les relíquies a la plana quan hi havia sequera o epidèmies, fins al punt que s'han arribat a comptabilitzar més de 800 processons des del cim del Canigó al mar de Perpinyà, aplegant en moltes ocasions més de 30.000 pagesos. I és que, representat amb un manoll d'espigues de blat a una mà i una agullada a l'altra, primer la pagesia del Rosselló, i després de bona part del Principat, el va adoptar com a sant patró per tots els miracles que havia obrat en vida.

Substitució de sants

Al segle XVII, França va envair els comtats nordcatalans, motiu pel qual, el 5 de juliol de 1654, els monjos del Conflent, tement per les relíquies del sant, se les van endur, per camins de muntanya, cap a l'església del monestir romànic de Sant Pau del Camp de Barcelona.

Els monjos van arribar amb les relíquies a Barcelona el 18 de juliol, moment en què es va organitzar una solemne processó presidida pels Consellers de la Ciutat. Signat el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Felip IV de Castella i III d'Aragó cedia a Lluís XIV de França els comtats nordcatalans, les relíquies de Sant Galderic van retornar al Canigó, passant, després de la secularització, a la Catedral de Sant Joan de Perpinyà.

Les vicissituds que hauria de patir Sant Galderic com a patró de la pagesia, però, no van finalitzar en aquestes dates. Amb les desfetes de 1707 i 1714, així com les resolucions que s'havien aprovat al Concili de Trento (1545-1563) -en què es va condemnar el pensament dels càtars i es va donar facultats als reis per nomenar bisbes i abats-, la jerarquia eclesiàstica castellana va començar a dominar l'església catalana i a imposar-hi el seu punt de vista. Un dels temes en què va incidir va ser en la reconducció del patronatge de sant Galderic cap a san Isidro Labrador.

En moltes esglésies i parròquies petites d'economia minsa, però, en no poder finançar una nova imatge del sant madrileny, varen transformar les imatges de sant Galderic en san Isidro mitjançant una substitució d'atributs: l'agullada per la rella. Així mateix, molts goigs d'aquell segle reconeixen el patronatge català de sant Galderic sobre la pagesia local.

Segons exposa l'expert en cultura popular Alfons Llorenç en un article a El Temps, Sant Isidre Llaurador 'és un senyor de Madrid al qual nosaltres mai, mai no haguérem fet sant: una gent que diu com a principi que primer és l'obligació que la devoció, com podria santificar un personatge que, en comptes de llaurar, se n'anava a resar?'.

Llorenç considera que sant Galderic -com d'altres sants molt arrelats a Catalunya, com Sant Jordi, Sant Mer, Sant Antoni o Sant Medir- ha patit un procés premeditat d'arraconament: 'És una caracterització pròpia de la nostra cultura que no tenen per què aprofitar en altres bandes. I tota aquesta particularització, en els moments en els quals del que es tracta és de la unificació, molesta. Canvien l'ermiteta de santa Bàrbara o de sant Cristòfol en el sentit de la religiositat castellana: fan fora els nostres déus i ocupen l'espai amb ‘santocristos'. Què estan fent, en definitiva? Destruint tot el subconscient col·lectiu: és una lluita nacional com una altra. No és el mateix parlar de Sant Galderic que fer-ho de San Juan de Ávila. És una altra mentalitat. Allà tenen eixa mística i ací..., ací, dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu'.