Història de la sardana

Hi ha innombrables referències a pobles que, en el passat, practicaven el ball col·lectiu en rotllana. Els historiadors diuen que els antics grecs ja ballaven una espècie de ball rodó semblant a les sardanes i que els íbers també ballaven en rotllana els dies de lluna plena.

Avui en dia són moltes les comunitats d'arreu del món que, com els catalans, executen balls en cercle en el marc de les seves festes, com els tibetans i el seu 'Kham/Bha She', els grecs actuals amb el 'chorea', moltes comunitats africanes, els indis nordamericans, els celtes irlandesos, els bretons, els russos i el 'khorovod', els romanesos, búlgars i ukranians amb la 'hora', els serbis i el 'kolo', per només citar-ne algunes de ben conegudes, moltes d'elles practicades amb finalitats guaridores, religioses o simplement amb ànim de germania i de diversió.

Breu història de la sardana a Catalunya

És molt difícil esbrinar amb precisió la data d'origen exacte de la sardana perquè els documents més antics que fan referència a un ball anomenat així descriuen danses que difereixen molt entre si i que tenen poc a veure amb el que entenem avui per sardana. I és que la sardana ha evolucionat tant en els darrers segles que n'és difícil establir-ne una data de naixement concreta.

La primera referència escrita que inclou el mot sardana és un document conservat a l'Arxiu Municipal d'Olot del 1552 on es demana 'qu'es prohibescha lo ball de la sardana y altres balls deshonests [...] y que no's permeta en temps de Carnestoltes'. Anomenada també 'cerdana' perquè l'havien portat els habitants de les muntanyes (ceretans o cerdans), era un tipus de ball profà, mal vist per les autoritats, fora de la moral catòlica i que es ballava només amb l'acompanyament de flabiol i tamborí. Fins i tot, molts documents posteriors, del segle XVI i XVII, es vincula estretament les 'cerdanes' amb els balls que feien les bruixes.

Entre finals del XVIII i principis del segle XIX un dels balls més estesos a les comarques pirinenques i nord-orientals era el contrapàs cerdà, una dansa solemne que ballava tot el poble agafats per les mans en sortir de l'església formant un semicercle. El ball acabava quan els més joves desfeien la cadena i, en un moment de màxima gresca i excitació, s'unien per formar rotllanes tancades. Aquest final del contrapàs, un moment de màxima gresca i excitació entre nois i noies, és el precedent immediat de la sardana actual. Anomenat 'sardana curta', no es ballava, sino que es corria, doncs els balladors s'arrossegaven en moviment horitzontal i feien que la rotllana girés animadament cap un cantó o l'altre. I tot i que era eminentment masculí - era ballat pels joves per lluir-se davant les noies- també hi ballaven elles, tal i com es desprèn de textos i fotografies de l'època, on es precisa que al final els homes aixecaven les dones enlaire.

Tot i que la sardana i el contrapàs encara es ballen junts almenys fins al 1870, amb els anys la sardana curta es desvincula definitivament del contrapàs i aquest ball en oscil·lació i moviment horitzontal, en què preval la singularitat i llibertat individual de cada ballador, agafa entitat pròpia.

La sardana llarga

La principal transformació -ben documentada- de la sardana curta, que va portar al naixement de la sardana moderna -la sardana llarga- es vincula a un conjunt de fets que van passar a mitjans segle XIX en un espai geogràfic molt concret: les comarques gironines de l'Empordà i la Selva.

En primer lloc, Andreu Toron inventa un instrument nou, la tenora, mentre que Pep Ventura, introdueix aquest nou instrument a les formacions musicals i popularitza la cobla d'onze músics, que a partir d'aleshores serà l'encarregada de tocar les sardanes. Per altra altra banda, es publiquen mètodes per a aprendre a ballar 'sardanes llargues a l'estil empordanès', com el que Miquel Pardas redacta el mateix any 1850 i on es fixa per primera vegada el mètode de comptar i repartir que caracteritza la sardana.

A partir de 1840-1850 la sardana llarga va ser el ball de festa de moda entre els joves de l'Empordà, el Gironès, el Pla de l'Estany i la Selva, gràcies sobretot a que les noves formacions nascudes, les cobles, començaren a tocar tot tipus de cançons de moda de l'època, melodies romàntiques que anaven de l'òpera italiana a sarsueles. L'èxit del model va fer que les cobles anessin a actuar a Barcelona per Carnestoltes (al Gran Teatre del Liceu!) i així, la música de cobla i les sardanes començaren a expandir-se fora de els seves fronteres inicials i arribaren per tot Catalunya.

A partir de 1868 les sardanes llargues passen a ser un símbol dels republicans (el ball de la llibertat) enfront els carlins, que només ballen el contrapàs, i poc a poc comencen a erigir-se en símbol de la Renaixença i de la cultura catalana.

A partir de 1910-1920 la sardana llarga experimenta un canvi radical en la forma de ballar-se: es ralentitza i es comença a puntejar. El ball es converteix més aviat en una dansa, més propera al ballet clàssic, on preval el moviment vertical i el punteig. Els passos es salten sobre un mateix espai i es valora, per sobre de tot, l'ordre i la uniformitat del conjunt i l'agilitat equilibrada, elegant i distingida dels balladors. El ball, que fins aleshores havia estat alegre i desenfadat, es converteix el ball mesurat i controlat que predomina ara.

A partir de 1980, amb el retorn dels ajuntaments democràtics, la sardana (tant el ball com la música) s'ensenya a l'escola, incrementa la qualitat musical de les formacions, es comença a fusionar amb d'altres estils, i es realitzen tot tipus d'experiments nous (com l'aparició dels anomenats punts lliures) per tal de situar-la en la situació que li correspon dins la cultura del país.