El Marraco

Nascut l’any 1907 per donar forma corpòria a un ésser espantacriatures propi de l’imaginari col·lectiu lleidatà, el Marraco és una figura del bestiari popular que s’ha convertit en un dels elements simbòlics més importants de la ciutat de Lleida.

Des de temps immemorials, quan a Lleida es vol fer creure a un nen o nena, se l’amenaça dient-li que si no es porta bé vindrà el marraco i se’l menjarà. “Si no dorms, t'agafarà el Marraco!” deien, i els infants -esporuguits- s’imaginaven un ésser monstruós amb una gran boca i deixaven de rondinar. Un marraco és, doncs, un espantacriatures: un personatge imaginari amb què es vol fer por als nens, com el Moracot (Maestrat), el Moraco (Mallorca), Marrèco (Menorca), l’Home del Sac, o el coco castellà.

L'any 1906, un grup heterogeni de persones vinculades a l’ajuntament republicà de Lleida, van iniciar un procés per revitalitzar la festa de Sant Anastasi: van reformar els gegants faraons i van voler afegir un element nou a la cercavila del Pregó anunciador de la festa. Per a fer-ho, van pensar que seria una bona idea donar forma corpòria a aquest ésser mitològic que s’empassava els més petits quan aquests no atenien les indicacions dels adults. I com que ningú sabia com era per què ningú l’havia vist mai, li van donar la forma d’un animal monstruós, ferotge i perillós, semblant a un drac, doncs en el nostre context cultural aquest animal fabulós representa millor que ningú el concepte del maligne.

El primer Marraco va sortir per primera vegada el 10 de maig de 1907, en el marc de la cercavila del pregó, al crit de Fugiu, que ve el Marraco!. Era una carcassa de fusta recoberta de paper d’estrassa que tenia la forma d’un drac ferotge, amb una boca i unes dents enormes, i una cua recaragolada. La principal característica de la figura era que disposava d’un mecanisme que permetia que els infants entressin per la boca i sortissin pel darrere simulant que eren engolits per la bèstia. La figura permetia, doncs, la interacció lúdica amb els nens: en veure el Marraco, la quitxalla fugia i els que el passejaven, de tant en tant “caçaven” un infant i el situaven dins la boca de l’animal, entre rialles. La llengua, que era una palanca de fusta mòbil de dos metres, servia per agafar la criatura i engolir-la fins a la panxa on hi havia diversos homes que recompensaven l’afortunat amb caramels. Una vegada passada la por inicial, els nens, que entenien el joc, es barallaven per tenir l’honor de ser devorats pel monstre.

Aquest primer Marraco empassacriatures va sortir fins a l’any 1915. L’any 1941, després de la guerra de 1936-39, es va encarregar a A.Domènech, artista especialitzat a construir carrosses festives i decorats, que fes una nova versió del monstre, amb el mateix mecanisme que permetia que els infants entressin per la seva gran boca i sortissin per la part posterior. El nou Marraco va ser situat damunt una carrossa muntada sobre un xassís d’un camió, portava pirotècnia als forats dels narius (bengales de fum o sortidors d’espurnes) i, com que pesava molt, es desplaçava empès per un nombrós grup d’homes.

La voluntat de modernitzar la figura, juntament amb el seu deteriorament, la seva difícil maniobrabilitat i l’elevat cost per fer-la sortir (l’ajuntament pagava als portadors), va fer que a mitjans dels anys 1950 l’ajuntament promocionés la seva renovació. Les principals novetats de la tercera versió del Marraco, que va ser construït sota la direcció de l’arquitecte municipal Lluís Domènech i Torres i estrenat l’any 1957, van ser que es va situar sobre el xassís d’un automòbil per fer-lo més portable i que va perdre la seva característica principal: la facultat d’empassar-se criatures. El Marraco va ser objecte de diverses reformes i millores fins que l’any 1993 el constructor local Joan Miró en construeix la versió actual, que és una rèplica exacta de la del 1957 però feta amb fibra de vidre.

El Marraco actual és una figura de bestiari singular i única. No és un drac tradicional portat a les espatlles per una o més persones, sinó una bèstia de grans dimensions (8,5 metres de llargada, 2,9 metres d'amplada, 3,75 metres d'alçada i un pes superior a les dues tones) que va damunt un vehicle motoritzat. La seva forma és indeterminada: és una mena de rèptil a mig camí entre un drac (no té ales) i un lluert. Té una boca que rugeix quan desfila, uns ullals afilats, els ulls verds llampants i la capacitat de treure fum (pólvores de talc) pels narius.

L'any 2005, de dos ous incubats pel Marraco en van néixer els Marraquets, uns capgrossos amb cua i amb la fisonomia de la bèstia que participen en els actes de focs de la ciutat. A partir de l’any 2010, i gràcies a la creixent popularitat de la figura, va començar el costum de portar-li els xumets dels infants a aquesta bèstia gegantina en el marc de la festa major.

El Marraco participa de diverses festes de la ciutat de Lleida. La sortida més important és la que té lloc per la Festa Major, pels molts de l'11 de maig. El dijous anterior es fa el Seguici del Marraco, una cercavila durant la qual va acompanyat per totes les colles i balls infantils de la ciutat en què tots els nens i nenes de Lleida que ho desitgen li poden entregar el seu xumet. El Marraco també surt la vigília de Sant Anastasi, el 10 de maig a la tarda, durant el Seguici del Pregó de Sant Anastasi, una cercavila dels balls i elements de la imatgeria festiva de la ciutat que té per missió escampar la joia i anunciar que l’endemà és el dia principal de la festa major de Lleida. El Marraco també apareix l'11 de maig, diada del patró, a la Batalla de Flors, durant l’espectacle de titelles que explica la seva història i també durant les ballades de fi de festa que tenen lloc després del Castell de focs de cloenda.

El Marraco també apareix a la Festa Major de Tardor en honor a Sant Miquel (al voltant del 29 de setembre), formant part del Seguici Popular de Sant Miquel que, juntament amb la resta de balls i figures, acompanya protocol·làriament a les autoritats des de la Paeria fins a l'ofici religiós.

Finalment, el Marraco també surt a la Cavalcada dels Reis de Lleida, el 5 de gener a la nit, encapçalant -juntament amb els gegants i capgrossos- la comitiva de Ses Majestats pels carrers de la ciutat.

Símbol i representació de la por infantil, el Marraco ha passat de ser un monstre de l’imaginari popular que quan era evocat feia callar als petits, una bèstia que servia per espantar les criatures i fer-les dormir quan no tenien son, a convertir-se no només en la peça de bestiari més estimada, coneguda i imprescindible de Lleida, sinó també en un emblema, tòtem i icona popular representativa de la ciutat.