Lluna gairebé plena 
En Merma
El primer de la família dels Caps de Llúpia de Vic
Vic (Osona)
Vegueria de Catalunya Central
Festa Major de Vic, pels volts del 5 de juliol, i Corpus
Manel Carrera i Escudé (Publicació: 29.06.2025 | Actualització: 25.03.2025)
Ajuntament de Vic
Característiques físiques
El Cap de Llúpia o Llúpia de Vic representa un home grotesc que duu un vestit joglaresc, calb, amb dues grans pigues o llúpies (una al cap i l'altra a la galta esquerra) i una barba de quatre dies. Popularment també se'l coneix amb el nom de Merma perquè durant molts anys el va portar un home que es deia Miquel Comerma. Per fer-lo enfadar la mainada li crida 'mori el Merma!', crit de festa amb què sovint s'inicia una persecució o un joc.
Funcions del personatge
Acompanya sempre els gegants de Vic -que representen els comtes d'Osona- en les seves sortides pels carrers de la ciutat durant la Festa Major de Vic, pels volts del 5 de juliol, i a la celebració del Corpus.
La seva funció és, en primer lloc, obrir pas als gegants i vigilar que ningú no els destorbi, i, en segon lloc, fer por als més petits i jugar a empaitar-se i córrer amb els que ja no ho són tant.
Referències històriques
La primera referència que es té de la presència d'un esquivamosques o cap de llúpia a Vic és de la crida (anunci del programa de festes) de l'any 1832, on ja s'esmenta l'origen olotí tant dels gegants com del nan.
'[...] ¿Y d'ont serà aquell ximplot
Esquiva-mosques bovines
que mou tantes sarracines?
Ay! Si'l gosaba agafar
a Olot el feia tornar
per enfortir barretines [...]'
L'any 1842 ja es parla de l'existència d'un Llúpia, que, com un bou de fusta desaparegut l'any 1952, tenia per missió espantar les criatures i jugar a donar-se trompades.
'[...] Llúpia, llúpia cridarán
ab crits extraordinaris
mil noyets que temeraris
no'ls espanta lo fuét [...]'
La família de Caps de Llúpia de Vic
L'any 1864 al Cap de Llúpia s'hi afegí la Llupiesa o Vella, també coneguda per Maria Rosa. Es tracta d'un capgròs d'una dona molt lletja i arrugada, amb la cara també plena de berrugues, que representa la dona d'en Merma. La Vella és portada, des de l'any 1939, per membres d'una mateixa família vigatana i es diu d'ella que fou feta a imatge d'un veí de la ciutat.
El Nen o Noi del Llúpia va ser afegit al grup a finals del segle XIX i és una peça de sèrie comprada a Barcelona que té germans bessons en d'altres ciutats catalanes. Representa el fill del Merma i la Vella i sembla un babau. Com el Merma, el Nen va armat amb unes xurriaques amb les quals es dedica a interactuar amb la canalla que es troba durant els trajectes festius.
L'any 1987, per tal de deixar constància del profund amor que la ciutat de Vic ha sentit i sent pel Cap de Llúpia, es va fer una escultura de bronze del Merma en una cantonada de la plaça Major.
L'any 2006 la família de Caps de Llúpia de Vic va estrenar un ball propi, a mig camí entre ball i representació teatral, anomenat La Mascarada. La ballada consta de tres parts, una per a cada un dels membres de la família: El Nen fa de les seves, La desesperació de la Vella i El Merma imposa la seva llei.
Has detectat algun error? Avisa’ns!
Per saber-ne més
Llibres
Capgrossos, pigues i berrugues. Figueres, Olot, Vic i els seus esparriots
Diversos autors
Museu dels Sants d'Olot
Catàleg de l'exposició "Capgrossos, pigues i berrugues. Figueres, Olot, Vic i els seus...
També et podria interessar
De la mateixa categoria
Berruga de Portbou (l'Alt Empordà)
- hi ha documents que proven que, el 1889, a Portbou també s'havien fet gestions per tal que per la festa major pogués sortir una parella de gegants 'amb la seva tradicional Berruga'.
Esquivamosques de Banyoles (el Pla de l'Estany)
- gràcies a il·lustracions incloses en el Costumari Català de Joan Amades, podem veure que a Banyoles havíen tingut, a meitat del segle XX, un nan que sembla un esparriot esquivamosques.
Berruga a Castelló d'Empúries (l'Alt Empordà)
- Josep Murlà explica que Castelló d'Empúries, per exemple, havia tingut un capgròs també anomenat Berruga com el de Figueres, però que es perdé, com els gegants i una mulassa, a principis del segle XX.
Esquivamosques de Palamós (el Baix Empordà)
- gràcies a il·lustracions incloses en el Costumari Català de Joan Amades, podem veure que Palamós havia tingut, a meitat del segle XX, un nan que sembla un esparriot esquivamosques.
De la mateixa població
