El correfoc

El que avui coneixem per correfoc va néixer de forma inesperada l’any 1979 a Barcelona en un context històric de reivindicació de la tradició pròpia i d'efervescència política que reclamava més llibertat i participació en els afers públics. I ho feu gràcies als balls de diables i el bestiari festiu, dues expressions d’un substrat cultural forjat durant segles a partir del domini i l’ús festiu de la pólvora.

Des de temps ancestrals, el foc i la pirotècnia han estat presents en les nostres celebracions festives de carrer. Als catalans ens agrada jugar amb el foc i embriagar-nos amb l’olor de la pólvora. Avui en dia, una gran quantitat de festes populars catalanes, especialment festes majors, inclouen un “correfoc” en el seu programa d’actes. Però, què és exactament un correfoc i d’on prové aquesta pràctica festiva?

Definició de correfoc

Avui, per correfoc s’entén aquell esdeveniment festiu, popular i profà, en què un grup de persones vestides de diables, dimonis o d’algun altre tipus de personatge de l’imaginari fantàstic, sovint acompanyades per figures de bestiari, fan un trajecte pels carrers i places d’una població tot encenent carretilles i altres artificis pirotècnics.

El que singularitza aquesta modalitat de cercavila de foc és que els espectadors, en comptes de simplement mirar i veure passar els protagonistes, es vesteixen per a l’ocasió amb roba vella, barret i mocador, entren dins l’espai festiu i interactuen amb diables i bèsties, acompanyant-los durant tot el recorregut, saltant i ballant sota les espurnes o intentant barrar-los el pas al crit de “No passareu!”.

El naixement del correfoc

La primera vegada que es va utilitzar la paraula “correfoc” va ser l’any 1980 a Barcelona. Era la primera etapa de l’anomenada Transició i arreu del país es vivia una època de reivindicació de la tradició pròpia i de l'ús del carrer com a espai festiu. Un període d'efervescència, d’ànsies de llibertat i de participació col·lectiva que, després d'anys de foscor, va situar a primera línia alguns elements de la cultura popular i tradicional catalana que havien estat silenciats pel règim franquista.

L'Ajuntament de Barcelona no va ser aliè a aquest moviment i l’any 1979, sota l'impuls i la direcció d'un conjunt de persones vinculades al teatre de carrer, activistes culturals i estudiosos de la festa, va decidir organitzar una «Concentració de dracs» en el marc de les Festes de la Mercè. La trobada va comptar amb la participació d’algunes figures de bestiari vingudes de diferents poblacions catalanes: Cucafera de Begues, Cuca de Castellbisbal, Drac de la Geltrú, Momerota de Mataró, Drac del barri del Carme d’Olot, Drac de Ribes, Drac de Solsona, Drac de Vilafranca, Drac de Vilanova i Drac del grup d’animació El Drac. Les bèsties anaren acompanyades per dos balls de diables tradicionals, el Ball de Diables de l'Arboç i el Ball de Diables de Vilanova, que van encendre carretilles tal com feien a les seves respectives poblacions. La cercavila va sortir de la plaça Sant Jaume, va pujar Rambla amunt i va acabar a la plaça Catalunya, amb una actuació final dels diables.

En un moment de la cercavila, i per a sorpresa de tothom, alguns espectadors es van posar a ballar amb els diables, en comptes d’esquivar-los o mirar-s’ho de lluny. La guàrdia urbana va voler impedir-ho, però els organitzadors els van demanar que els deixessin fer. Al veure que la gent ballava i corria sota el foc, es va produir l'associació d'idees i es va començar a batejar aquell acte amb el nom de correfoc.

L’any següent, el 1980, es va repetir la trobada amb la participació de més figures de bestiari i colles de diables, i ja es va anunciar oficialment com a «Festa del Correfoc». Els mestres de cerimònies d’aquella nova cercavila van ser uns dimonis creats per a l’ocasió per la companyia de teatre Comediants inspirats en els plens de la Patum de Berga i en els personatges creats per Dante Alighieri. I de nou, la gent es posà sota el foc.

A partir d’aleshores el nom de correfoc feu furor i de mica en mica aquest nou model de cercavila de foc participativa s’escampà pertot arreu. Seguint el període d’agitació cultural que hi havia al país, es restauraren dracs antics i se'n feren de nous, i sorgiren noves colles de diables, a Barcelona ciutat i també a altres pobles de Catalunya on no hi havia tradició. I el que és més important, moltes localitats començaren a organitzar —i a anomenar correfoc— aquest model de cercavila pirotècnica en què actuants i espectadors es fonen en un doll d’espurnes i espetecs.

El substrat: l’ús festiu de la pólvora

Tot i que sovint s’atribueix la paternitat exclusiva del Correfoc a Barcelona (no sense part de raó perquè, de fet, el nom i el model nasqueren a la ciutat comtal), el cert és que res de tot això no hagués estat possible sense la presència en aquella primera cercavila de balls de diables i de bestiari provinent de diverses poblacions de Catalunya, dues manifestacions tradicionals sorgides d’un potent substrat creat durant segles a partir del domini de la pólvora i del seu ús festiu.

La pólvora és una espècie de pols terrosa que és fruit de combinar en una proporció coneguda diferents elements vegetals (sobretot carbó) amb diferents components químics (bàsicament nitrat de potassa —salnitre, present de forma natural en les dejeccions dels ratpenats que es troben acumulades a moltes coves— i sofre). En donar-li foc, la mescla reacciona i, en funció de com estigui preparada, provoca un doll d’espurnes de llum, les guspires, o bé un esclat, el tro.

A casa nostra està documentat l’ús de pólvora al segle XIII per part de Jaume I, que ja disposava, a més a més de la tècnica per fabricar-la, del magatzem més important de salnitre d’Europa en aquella època: les Coves del Salnitre de Collbató, a Montserrat, popularment conegudes com a «Coves del ratpenat», un mamífer volador que encara avui és vigent com a símbol de la pólvora.

Com a explosiu i propulsor, la pólvora s’ha fet servir històricament amb propòsits destructius, per a la guerra. Ara bé, als Països Catalans, la pólvora va ser ben aviat utilitzada amb finalitats lúdico-festives. Avui, la pirotècnia és un component imprescindible de les nostres festes populars: no hi ha quasi cap municipi al país que no dediqui una partida del seu pressupost a comprar pólvora per a les seves celebracions.

La pirotècnia és un foc lúdic que s’usa per mostrar alegria espontània (el llançament de coets i traques); per solemnitzar determinats moments de les festes (les tronades, mascletàs i castells de foc); per donar ferocitat a carcasses zoomòrfiques (el bestiari); per mostrar la força i perillositat de determinats personatges (els trabucaires, diables, moros i cristians); per acompanyar els trasllats de les imatges sagrades (processons, seguicis, passejàs, rodàs); per obrir pas; fer les paus o, fins i tot, per expressar sentiment cap a una persona estimada (coetàs, jota foguejada).

A partir del 1980, el Correfoc s’afegeix de ple dret, com a cercavila de foc participativa protagonitzada per diables i bestiari, a la llista de totes aquestes manifestacions tradicionals.

Evolucions del correfoc

Lluny de ser un fenomen homogeni, i malgrat tenir només cinquanta anys de vida, el Correfoc ja presenta algunes variacions. A Catalunya, per exemple, se’n poden distingir algunes tipologies: els correfocs “clàssics” de les noves colles de diables; els correfocs amb gran intensitat de foc i ús de pirotècnia fixa en determinats punts del recorregut; i correfocs que inclouen correaigües, actuacions musicals, una certa dramatúrgia teatral, o fins i tot gegants. A les Illes Balears, els diables es caracteritzen per portar màscara i els seus correfocs són molt teatralitzats, seguint l’estil dramatúrgic de Comediants, mentre que al País Valencià els correfocs també han arrelat, sovint de la mà d’associacions coeteres.

Una altra de les característiques de l'evolució recent del correfoc és que en molts indrets ja no es fa servir el mot genèric correfoc i s’empren denominacions locals, com la Llagastada d’Esparreguera, l’Aquelarre de Cervera, l’Escampada de Fil·loxeretes de Sant Sadurní d’Anoia, el Ball de Foc de Vilafranca del Penedès o la Fogonada de Mataró, entre d’altres.

Com a creació col·lectiva que va ser des dels seus inicis, el correfoc continuarà transformant-se mentre perduri el desig de jugar amb el foc. La seva fusió de teatre, festa i risc controlat, crea una experiència col·lectiva que transmet a la perfecció l’esperit de la festa oberta i al carrer.

El correfoc és una expressió festiva única i genuïna, sense paral·lel en cap altra cultura, i es pot considerar, sense por a equivocar-se, com una de les grans aportacions a la festa popular catalana del darrer quart del segle XX.