La cordà

La cordà és una de les manifestacions festives més espectaculars de totes les que es desenvolupen a les festes majors d'estiu de les viles del País Valencià i és, sense dubte, la millor expressió de la passió i la devoció que els valencians senten per la pólvora i el foc.

De tothom és ben coneguda l'afició que senten els valencians pel foc i la pólvora. Aquesta passió, que forma part de l'ànima valenciana, ha originat el desenvolupament de tota una indústria pirotècnica que alimenta, any rere any, castells de foc artificials, correfocs, falles, mascletades i altres manifestacions pirotècniques presents a les festes populars no només del País Valencià sinó també d'altres indrets de la geografia catalana i d'arreu del món.

Mascletades, castells de focs artificials i traques

D'entre les expressions festives que origina la combinació de pólvora, foc i coets, els més coneguts són les mascletades, terratrèmols terrestres consistents en fer esclatar una gran quantitat de trons de gran potència de forma entrellaçada i en un període de temps relativament llarg.

També són força coneguts -per la seva presència en inauguracions de grans esdeveniments i en la clausura de bona part de les festes majors catalanes- els castells de focs d'artifici, consistents en fer esclatar coets a l'aire d'una manera artística, elaborant figures.

Finalment, les traques, consistents en fer esclatar diferents trons que estan enllaçats mitjançant llargues metxes, són el producte que completa el mostrari més conegut de la pirotècnia valenciana.

La cordà: definició i modalitats

Però si hi ha una manifestació de pólvora i foc genuïnament valenciana, aquesta és la cordà i les seves diferents modalitats. La cordà és una espectacular manifestació festiva que en l'actualitat es realitza en algunes poblacions del País Valencià i que consisteix en encendre milers de 'coets borratxos' en un espai ben delimitat de la població. Els coets borratxos són uns coets especialment dissenyats per a les cordàs: poden tenir diferents eixides ('xorros' d'espurnes) que s'intercalen amb pauses, i sovint acaben en un tro. N'hi ha dues modalitats, els coets 'mascle', d'una sola peça i amb una o més eixides i els coets 'femella', fets de diversos coets més petits, els fills. Siguin com siguin, els coets surten disparats de les mans dels tiradors en milers de direccions diferents i rebotant contra el sòl i les parets del carrer on se celebra la cordà.

Cada cordà dura uns vint minuts, sempre en funció dels coets disponibles, tot i que antigament podia arribar a durar fins a cinc hores seguides. Un dels requisits de la cordà és que, des de que comença fins que acaba, el carrer ha d'estar sempre en un núvol de foc provocat pels milers de coets en trajectòria erràtica.

D'entre les diferents modalitats de cordà destaca la 'cordà d'arrossegament' o cordà 'a ròssec', on els coets són situats en una estructura mòbil que es mou de punta a punta del carrer i per sobre els caps dels tiradors. La cordà de Biar pertany a la modalitat d’arrossegament i es caracteritza pel fet que els seus participants no duen cap vestit especial de protecció quan són dins el foc. Aquí anomenats «carretilles», els coets tenen entre 4 i 8 eixides i es posen —entrellaçats mitjançant una metxa i en dues fileres— en una peça de fusta anomenada «canya» perquè antigament era d’aquest material. La canya plena de carretilles es repenja damunt els ganxos de la «carrutxa», una peça cilíndrica de ferro que es posa damunt un cable d’acer que va d’una punta a l’altra de la plaça. Als pobles mariners d’aquesta peça mòbil en deien «barca», mentre que als pobles de llauradors l’anomenaven «carro». Un cop se li pega foc, des de baix es va desplaçant la carrutxa amb una corda pel cable, a ròssec, i les carretilles enceses van caient a terra. Els joves se situen a sota i han d’anar empomant els coets, agafant-los a l’aire abans que arribin a terra per, tot seguit, deixar-los anar lliurement.

En segon lloc hi ha la 'cordà plana', nascuda a l'Horta de València (a Bétera) i ara també pròpia dels pobles de Castelló, on els coets són penjats damunt una corda fixa de centenars de metres que va d'un extrem a l'altre del carrer i que es situa a uns tres metres d’alçada a través d’un conjunt de pilones de ferro. Aquesta corda és el que va donar nom a la cordà. Quan la metxa s’encén i va avançant, fa caure els coets mascles i femelles que hi pengen. Els participants, vestits amb monos d'uns sola peça i de diferents colors, s’ajunten sota la corda i tracten d’agafar al vol els coets que cauen. Una vegada s’ha caçat un coet, es deixa una estona a la mà, abans que esclati, i es deixa anar oferint-lo a algú. La cordà dura uns vint minuts, durant els quals el carrer s’omple de coets borratxos que esclaten per tot arreu sense control. Acabada la cordà, comença la coetà, durant la qual, colles de joves surten pels carrers a disparar coets borratxos que transporten en caixes de fusta mòbils.

Finalment, també hi ha la 'recordà', o cordàs que celebren colles i entitats privades després d'una cordà oficial, i les 'processons o passa-carrers de coets', que són cercaviles, de caire religiós o no, que s'acompanyen amb coets encesos substituint els ciris de cera.

Cada localitat, però, ha desenvolupat les seves particularitats, com la renombrada cordà de Paterna. A Paterna, la cordà se celebra en un carrer tancat amb un numero limitat de tiradors, s'encén amb una corda penjada i culmina amb una coetà estàtica extraordinària, al mateix carrer, formada per una quantitat estratosfèrica de coets, que són emmagatzemats en caixes de fusta propietat de cada tirador. La cordà no s'ha fet mai a la ciutat de València.

Com que el ritu sovint provoca accidents i desperfectes en el mobiliari públic, diferents ajuntaments han promogut la construcció de 'coetòdroms', gàbies de ferro en les que es desenvolupen les cordàs i que, si bé és cert que contribueixen a garantir la seguretat de la festa, també la porten cap al terreny de l'espectacle i l'experiència domesticada.

El mestre Padrí de Traca i els tiradors

Tot i que aquesta modalitat de festa és participativa, només els tiradors poden participar-hi. La perillositat de la celebració i les modernes exigències de seguretat fan que els tiradors, hagin de conèixer i respectar les normes de l'esperit traquer per a participar en una cordà -han d'anar protegits per a l'ocasió, han de conèixer la tècnica per tirar els coets, etc-. Molts han après aquestes normes que defineixen bona part de l'esperit traquer dels valencians de generació en generació gràcies a la figura del Padrí de Traca, una persona que fa de mestre padrí i ensenya, condueix i transmet els seus coneixement a tot aquell qui vol entrar en una cordà.

Petita història d'un ritu religiós

Es creu que la cordà valenciana va néixer formalment l'any 1814 a Bétera i que es va anar estenent de forma progressiva per tots els pobles del País Valencià, de manera que tota la geografia valenciana va omplir-se de cordades. Tots els pobles, ja fossin rics o pobres, feien cordà durant les seves festes. De totes formes, la cordà no és un patrimoni exclusiu dels valencians. A diferents poblacions de Catalunya, com a Reus, també estan documentats 'coets en corda', cordes amb metxes plenes de coets penjant del campanar i fins la plaça, i que s'encenien en el marc de les festes locals.

En un principi, la cordà valenciana va néixer com un homenatge, una ofrena de foc, que la comunitat feia a les persones majors del poble i com una benedicció protectora contra tots els mals. La realització de cordades estava vinculada a ancestrals ritus i creences religioses que feien de la cordà una forma d'espiritualitat que convidava a la persona que hi participava a embriagar-se amb el foc, a ser foc, tot entrant-hi.